FER

FER

dijous, 3 d’abril del 2008

MI MENTE RECLAMA TU PRESENCIA


Cierro los ojos y me ciño con premura a tu cuerpo...
Y mi mundo se llena, con tu voz...
Y con tu respirar inquieto...
Y las mariposas bailan en tu vientre quieto...
Y la respiración, se acelera y siento calor...
Un calor miedoso y espeso...
Y me abrazo a tu cintura...
Y me deslizo amor hasta tu cuello...
Y pegada a mi piel te siemto...
Emotiva, dulce y tierna...
Mientras tus manos...
Acarician mi espalda con fuego...
Que enciende mil sentimientos...
Te paras en mis caderas...
Y buscamos el encuentro....
El mar sube a mis labios...
La noche y la pìel tienen miedo...
Pero en la cabeza que gira...
Ya no caben más momentos...
Solo tú, solo yo, solo...
El presente del amor...
El presente del deseo...
Mis ojos se abren...
Se cierra el “luego”...
Te quiero en un murmullo...
En tu boca y en tu aliento...
Corren mis manos y las tuyas...
¡Oh las tuyas! Como las siento...
Ahora en mi espalda...
Luego en mi pecho...
Después en mi vientre..
Más tarde cercanas a mi sexo...
Y me cierras la boca...
Y mis labios son tuyos...
Dónde terminas, donde comienzo...
El mar cabalga en mis venas...
Te quiero sentir y tiemblo...
Te quiero negar pero sigo...
Un final, un principio...
Siento algo que es amor...
Amor quieto y rabioso que me acerca a tí...
Quiero tenerte, quiero besarte...
Quiero decirte que muero por tí...
Tus manos me piden...
Las mias no saben negar...
Mi cuerpo exige... el tuyo se da....
Un principio, un final...
Y el mar va a mi boca...
Y se abraza a la tuya...
Con ánsia loca...
Náufragos de amor...
Mis deseos, tu ardor...
Tus ánsias y mi amor...
Y te siento muy mujer...
Para compensar mi debilidad...
Fuerte, mimosa...
Cálida y serena...
Y el corazón, estalla en mi pecho...
Mi cuerpo se exita...
En la búsqueda del encuentro...
Y mi pecho se ofrece...
A tus labios abiertos...
Y me ciño mas a ti...
Y me siento erecto...
Y te pido en un susurro...
Y me contestas con un beso...
Entregando y poseyendo...
“Amor, no pares...
Que quiero que me sientas entero”...
Quiero ser tuyo esta noche...
Cual principe de un cuento...
Es tan cierto...
Tan dulce tan tierno...
Y me has tomado solo como tú sabes hacerlo...
He hecho el amor contigo...
En este sofá tan pequeño...
Mientras nos vigilaba la luna...
Y el suelo era nuestro lecho...
Y esta casa tan mia...
Era nuestro universo...
Y donde ahora sueña un cojín...
Estuvo el nido de tu cuerpo...
Que me abrazó con mimo...
Al volver amor...
A este mundo que no es nuestro...
Son las 04:25 estoy cansado y me duermo
y siento en la boca ahora,
el susurro de un te quiero,
cómplice de nuestro secreto...
Y el vaivén, se hace patente...
Y el movimiento...
De las caderas y el vientre...
El miedo y el deseo...
Ponen alas al momento...
Tú eres aire y yo soy viento...
Y eres agua y yo un llanto quieto...
Y mi cuerpo está LOCO...
Y el tuyo no halla concierto...
Cuando los suspiros salen...
Del fondo y del mas adentro...
Y ya no hay temblor...
Ni mariposas ni miedo...
Solo dos seres amando...
Volcados a un mismo tiempo...
Sudando nuestras ánsias...
Fabricando nuestros sueños...
Y quiero gritar bajo la luna...
¡AMOR TE QUIERO!...

P.D. BOIGxTU, no lo olvides, fué un SUEÑO.






REFLEXIÓ (Pedro Jesús Fernández)

-Totes les forces polítiques, en especial les perdedores, que són totes les que no guanyen,solen declarar el dia després de les eleccions:"Obrirem un procés de reflexió seriós profund i rigorós”.
Suposo que, si ho diuen, deu ser veritat. Però del que no tinc cap dubte és que aquesta reflexió, generalment, no serveix per a res. I per què dic això? Doncs perquè la reflexió, penso, no s’ha de fer després d’unes eleccions, que també, sinó que s’ha de fer cada dia. Els polítics s’han de preguntar per què la ciutadania cada vegada està més allunyada de la política. Per què existeix desafecció, com diu el nostre president Montilla. L’error és pensar que la política consisteixen una bona campanya subhasta electoral i a esperar els resultats. A veure si una vegada més passa el missatge.
La política, com ja he escrit en alguna altra ocasió, és diàleg. Els polítics han d'estar al carter escoltant els veïns, explicant les seves propostes, buscant la complicitat del veïnat per poder realitzar determinats projectes. Això es diu participació, que no només és qüestió d’estructures i normatives.
La ciutadania i els càrrecs electes, conjuntament, han de treballar per detectar i solucionar els problemes. Cal una major implicació dels ciutadans,que han de ser coresponsables de les transformacions estructurals de la seva ciutat. I això no és impossible d’aconseguir ja que instruments n’hi ha, si es vol. El vot del ciutadà no només ha de ser decisiu en els processos electorals i sobretot quan, com mil vegades hem pogut comprovar, els guanyadors s’obliden dels seus compromisos electorals. Hem de reclamar i exigir la nostra participació en totes aquelles qüestions que influeixen en la nostra qualitat de vida ja que una altra societat és possible amb mes justícia i equitat. Participar és prendre part i això ha d'anar acompanyat d’informació, saber, de voluntat política, voler, i de mitjans, poder.
Si els polítics no faciliten la informació i no escoten els veïns, difícilment aconseguiran generar confiança i recuperar la seva credibilitat.
Això sí, ells continuaran reflexionant i nosaltres amb més problemes... i a esperar la propera subhasta.

Ja és hora que se sàpiga, PERE QUART (Joan Oliver)

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Del llibre Vacances pagades , 1960.

10 REGLES BÀSIQUES PER A SUPERAR L’ESTRÈS

10 REGLES PER A SUPERAR L'ESTRÈS


1.- TELÈFON:
No l'agafi!!

2.- ENTREVISTES:
No hi vagi!
Està malalt.

3.- AMISTATS:
Seleccionades.

4.- AMANTS:
Res!!
Menys problemes!

5.- DESCANS:
Unes 10 hores.
(Millor de dia)

6.- EXERCICI:
Sense abusar,
una partideta a
la setmana.
(De parxís és clar)

7.- NITS:
Surti sempre que vulgui,
i si no vol, no surti.

8.- ALIMENTACIÓ:
No abusi!! Dues o més
mariscades al dia
poden produir-li
somnis eròtics.

9.- DINERS:
Malgasti'ls!!
La felicitat no es guanya,
es compra!

10.- FEINA:
Si després d'aquestes
recomanacions, conserva
el seu lloc de treball,
ha superat l’estrès.
(I A MÉS ÉS UN GENI!!)