Adéu Espanya!

Escolta Espanya, hem arribat al final d'el camí. Vull separar-me.

No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur.

Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota.

No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat.

T'he servit i has presumit de mi.

M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi.

És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana.

Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Els teus Reis t'els pots quedar, em surten molt cars.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.

Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.

Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu, em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió, cap problema, parlem-ne i fem números.

Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu, amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera.

Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs?

Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.

No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada ( llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre ), perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te.

Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Carta del diputat de SI, Alfons López Tena, a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert

Palau del Parlament, 1 de desembre de 2011

A/A M.H. Presidenta del Parlament de Catalunya

Sra. Núria de Gispert Català

Va ser el filòsof Josep Ferrater Mora que ja ens va descriure al 1944 ‘Les formes de la vida catalana’ . N'hi ha una d'elles, el seny, que és la més enigmàtica del catalanisme. Descriu la nostra personalitat col·lectiva. El clàssic excés de zel que ens caracteritza provoca que la prudència ens faci traïdors. Confonem la discreció amb la circumspecció. La cautela que gastem amb els espanyols és la nostra presó. Pel sentit comú, venem l'ànima al diable. Ens fem els ingenus davant la malícia dels qui ens volen mal. I els perills del seny fan, en definitiva, que es tinguin interessos privats i practiquem un quixotisme que arrossega la nació pel terra, mentre que embrutem la nació amb la indiferència pels atacs sistemàtics que rebem.

Afirmar que "Espanya ens roba" i denunciar l'"espoli fiscal", per tant, ni són un insult ni en cap cas una injúria. Però sí que són un insult i una injúria la genuflexió nacional que practica vostè, sent la Presidenta del Parlament de Catalunya, i la Mesa, sent còmplices, per igual, quan assenteixen i acaten els mandats de C's.

Vostè es diu nacionalista quan no sap què és la llibertat. Doblega el genoll en senyal de reverència, de submissió. Res prohibeix que Solidaritat Catalana per la Independència afirmi que "Espanya ens roba" ni que denunciï l'"espoli fiscal". La única limitació que hi ha és l'acomplexament que vostè pateix perquè no tolera que el seu grup parlamentari faci una defensa fèrria de la nació i 3 Diputats, que no són CiU, sí que ho facin. En conclusió, no li agrada escoltar la veritat.

Li exigim, Molt Honorable Presidenta, com a ciutadans de Catalunya, que al Parlament de Catalunya imperi la llibertat d'expressió de tots i cadascun dels Diputats escollits pel poble de Catalunya. I sap per què, Presidenta? Perquè tan sols la veritat ens farà lliures!

Josep-Alfons López i Tena

'Bundeskanzlerin'

Publicat al diari ARA per

XAVIER ROIG

el 11/02/2011

Distingida consellera Merkel, ara m'adono que el corrector ortogràfic català m'assenyala error quan escric la paraula cancellera. No pas quan, en alemany, escric bundeskanzlerin . Fins i tot en això els alemanys són eficients. Quan vostè va arribar al poder es va haver d'encunyar una paraula. Existia bundeskanzler (canceller federal), però no pas el corresponent femení. En català, però, cancellera encara em dóna error.

Fa uns dies vostè va visitar el primer ministre Zapatero per veure si s'ho havia fet mirar. Sembla que va tirant. No se'n refiï, però. Només que es despisti, se la fotrà. És un saltimbanqui compulsiu. Encara que em sembla que vostè ja el va calar abans que nosaltres, il·lusos catalans. No sé si ell li haurà explicat en què s'han emprat els diners que la UE ha enviat a Espanya d'ençà la nostra incorporació. Sí que li puc dir que cap primer ministre espanyol ha fet pedagogia sobre els recursos que vostès ens han tramès. Els espanyols no senten la més mínima gratitud vers el que vostès han fet. Ni vers ningú. Són massa orgullosos. Els catalans, en una escala molt superior (el 10% del nostre PIB!), també hi hem enterrat, i encara hi enterrem, molts diners, a Espanya. A vostè li han donat les gràcies? A nosaltres tampoc.

L'Espanya d'arrel castellana està convençuda que la resta del món té per missió finançar les seves dèries (històricament ha estat així). I que, a sobre, se'ls ha de donar les gràcies. Encara arrosseguen una cultura aristocràtico-agrària secular, i es comporten amb una supèrbia i una pedanteria sorprenents. Jo li he sentit dir, en persona, al secretari d'estat d'en Zapatero d'afers europeus que Espanya aviat superaria Alemanya en renda per càpita. Oi que s'han de tenir galtes? Ells són així.

No fa gaire va venir a Espanya el ministre de transports nord-americà i, en veure el tren d'alta velocitat, va dir: "Vostès deuen ser un país ric". Ningú li va explicar que tota aquesta xarxa ferroviària, tan inútil com pretensiosa, l'havia pagada la UE. Cancellera, si sabés les collonades que s'han fet amb els seus diners la que demanaria abandonar la Unió Europea seria vostè. Es clar que s'ho deu imaginar.

Prou que coneix els grecs. Allí tots es pensen que són descendents d'Aristòtil; a Espanya es creuen que són descendents de Pizarro. Massa sovint, els diners provinents de la UE han fet que Espanya es pensés que vivia a Hollywood. Això ha comportat un estat del benestar peculiar: canvis de sexe pagats, ordinadors per a tots els alumnes, funcionaris que només van a la feina al matí, poliesportius i centres cívics a tots els pobles, autopistes gratuïtes... Totes les animalades que es pugui imaginar.

Als catalans, a desgrat de ser contribuents fiscals nets amb la resta d'Espanya, i lluny de detestar determinat estil tavernari, se'ns han empeltat els vicis. Anem arrossegant els colzes per les parets, però no volem ser menys burros. ¿Sap que fa un temps fins i tot es van signar uns acords per tal que el senyor Ferran Adrià dissenyés els menús dels hospitals públics? Uns hospitals que, , per cert, ens hem d'aturar de construir perquè no tenim diners? Tradicionalment hem criticat l'estupidesa espanyola i ara nosaltres, sense ni un ral, ens comportem com ells.

Vostè pensarà que els catalans som una colla de tocatimbals. No va desencaminada. Però li demano indulgència. El nostre país ha estat massa sovint maltractat. Vostè prové d'una cultura que ha après que qui la fa la paga. El seu país prou que ho sap. Les barbaritats que va cometre les han pagades, fins i tot les generacions que, com vostè, no hi van tenir res a veure. Aquí hi va haver un temps en què, quan parlàvem en català en públic, els espanyols ens deien que no bordéssim. Així com Espanya no dóna mai les gràcies, tampoc no demana mai perdó. Vostès, la seva generació, ho han fet amb les cultures i races que els seus antecessors van perseguir. Aquí, no. Espanya va voler anorrear la cultura catalana i ningú se n'ha excusat mai.

Jo estic molt content que Espanya s'incorporés a la UE. Som molt afortunats. Si no fos per això, Espanya seria com Argentina. Però m'envaeix una enveja inevitable. Vostè pot anar a Madrid a demanar explicacions a Zapatero, a veure què fa amb els diners alemanys. Nosaltres, no. I, a sobre, el president de Catalunya ha d'anar a Madrid a demostrar que farà bondat econòmica a uns paios que, cada any, ens pispen el 10% del PIB. Catalunya s'ha d'endeutar per mantenir els privilegis dels espanyols. Vostès, aportant-los menys (encara que molt), no els aporten tant com els catalans. Per això l'entenc tant i tan bé quan ha dit: "Prou!" I li tinc enveja sana.

Benvolguda compatriota europea, vagi a Madrid tant com convingui, sobretot si és per supervisar el triler que viu a la Moncloa. I continuï vetllant per la salut d'Alemanya que, en bona part, és la de la Unió. Perquè cada cop que vostè ven un tren, els compatriotes catalans de la Siemens de Cornellà poden treballar i dormir més tranquils.

Atentament.

Xavier Roig

El veritable avi Siset. La història del vell republicà de Besalú que va fascinar Lluís Llach

Article publicat per Toni Orensanz al diari La Vanguardia, el 4 d'agost del 2011.

L’avi Siset de L’estaca, el que parlava a Lluís Llach, segur que tomba,tomba, tomba, tenia per nom complet Narcís Llansa Tubau. Nascut en la recta final del segle XIX, republicà, barber a Besalú, el diminutiu Siset el va acompanyar tota la vida, des de la infantesa fins al dia en què va morir, a prop de la centena, el 1983.

Hi ha qui sosté que L’estaca és la cançó catalana moderna més versionada (en anglès, alemany, holandès, polonès…), però per a l’al•ludit Siset no va semblar mai que això tingués gaire transcendència. “La nova cançó ja no pertanyia al seu temps. Li havia arribat tard i potser per això mai no li va donar gaire importància ni a la cançó ni al fet que el seu nom hi sortís, com si tot aquell assumpte ja no tingués res a veure amb ell”, reflexiona Ponç Feliu, el nét de l’avi Siset i amic de Llach des que eren petits. “A set anys, en Siset havia après tant a buidar el boix com a fer anar la brotxa d’afaitar”, explica Ponç Feliu al llibre titulat, precisament, L’avi Siset (Planeta, 2004), en el qual relata la vida del seu avi. Barber tota la vida, com el seu pare, catalanista, antimonàrquic i fins i tot antitaurí, Narcís Llansa va arribar a ser regidor per Esquerra Republicana durant la Segona República. Va ser l’encarregat del cementiri en el primer Consistori republicà de Besalú i, en acabar la Guerra Civil de 1936-1939, la repressió franquista no se’n va oblidar.

Com a acte d’humiliació pública, al pobre Siset li va tocar escombrar l’església i fins i tot anaramissa de genolls i des dels primers bancs, al costat d’altres republicans, per la seva condició de rojos i ateus. “La por no va ser només patrimoni d’aquell pobre home. Siset –i tots els sisets del món– van passar molta por. La por de Siset, constantment renovada, es va convertir en crònica, i només es va apaivagar davant el fèretre de Franco un dia de novembre del 1975”, escriu Ponç Feliu en la seva biografia. Malgrat tot, l’avi Siset va continuar fidel a les seves idees republicanes i catalanistes, i en privat i a la barberia, segons qui fos l’auditori, es deixava anar mésomenys. Fins que van arribar els anys seixanta i Narcís Llansa va plegar veles i va tancar l’establiment. Va ser llavors quan va començar a freqüentar les cases de les dues filles, una de les quals vivia a Verges, on un dels néts tenia un amic que es deia Lluís, Lluís Llach. I entre xerrades, partides de botifarra i la seva afició a la pesca, l’adolescent i l’avi van anar forjant la seva relació. “Encara guardo moltíssimes imatges de l’avi Siset. Però potser les que conservo més profundes, i que ocupen un lloc important en el meu petit patrimoni de memòria, són les de la pesca a mitja tarda a qualsevol dels arenys del riu Ter, a prop de Verges”, va escriure Lluís Llach al pròleg del llibre de L’avi Siset. “A la resta d’amics el que ens agradava més era anar tot el dia amb bicicleta, amunt i avall, i sempre ens va sorprendre que al Lluís li agradés tant anar amb el meu avi a pescar, cosa que nosaltres consideràvem un avorriment”, recorda Ponç Feliu. “Les carpes podien estar-se ben tranquil•les perquè, al cap de molt poc estona, com qui estira un fil o inicia una sessió d’hipnosi, l’avi Siset m’embadalia explicant-me les seves coses. Coses: Quina paraula tan estranya! Ara diria que em donava lliçons de filosofia, història i vida”, diu Llach.


Lluís Llach era, en aquella època, un jovenet educat en un ambient que tenia poc o res a veure amb el que proclamava el seu amic gran. “Lluís va ser educat en un ambient molt conservador, molt religiós i el seu pare,amés, era l’alcalde franquista de Verges, amb la qual cosa l’avi Siset va ser la primera persona al món, i això és segur, que li va parlar de catalanisme, de llibertat, de República, i això el va marcar moltíssim quan no teníem més de 14 o 15 anys”, reflexiona Ponç Feliu. I així va sorgir L’estaca, incorporada a última hora al disc Concèntric (1968) com a tema absolutament subsidiari, perquè sobraven solcs al vinil i es necessitava una altra cançó de farcit. La resta ja se sap de sobres. L’avi Siset es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista, encara que molt pocs sabessin que el tal Siset era de carn i ossos. “No sé gaire bé com es va prendre que l’utilitzés en una cançó. En molt poc temps, L’estaca va agafar una dimensió que se’ns escapava tant a ell comami. De la mateixa manera que jo ja no me’n sentia gaire l’autor, potser ell tampoc no se sentia l’avi Siset del qual jo parlava”, va escriure Llach.

La mar de bé

Article publicat per Albert OM al diari ARA, el 8 de gener del 2011.


CARTA A PILAR FERNÁNDEZ BOZAL


Això sí, m'agradaria avisar-la que la seva feina serà permanentment fiscalitzada, molt més que la de cap altre conseller. Perquè m'entengui, vostè serà la Joan Saura del govern Mas. No se n'hi deixarà passar ni una. De fet, la seva arribada a la conselleria ha sigut idèntica: abans de prendre possessió del càrrec, ja els han demanat la dimissió.


De Saura deien que un antisistema no podia dirigir la policia, i de vostè, que una advocada de l'Estat que equipara la consulta independentista d'Arenys amb un acte de suport a etarres no pot estar al capdavant de Justícia. Per acabar de fer-ho rodó, tant a Saura com a vostè els toca substituir una consellera tan transversalment respectada com Montserrat Tura. Amb vostès, doncs, tolerància zero.


Per això, han fet tan bé vostè i Joana Ortega (les Duran Duran del Govern) de prendre possessió del càrrec "amb l'ajuda de Déu". La necessitarà. La sort que té, consellera, és que el seu departament passa molt més desapercebut que el d'Interior. I que el fitxatge de Ferran Mascarell ha desviat moltes mirades que d'altra manera s'haurien concentrat en vostè.


Suposo que ho entén. El seu nom no era en cap travessa i la majoria de periodistes no teníem el gust de conèixer-la. Tot ens va venir de nou i per això quan vam saber el seu nomenament, i sobretot el seu currículum, vam pensar que què feia una dona com vostè en un govern com aquest. Que què tenia a veure el seu model d'estat amb la nació sense límits de Mas.


No comptàvem que vostè és prou intel·ligent per saber que, efectivament, un palau és una casa gran, però que al Palau de la Generalitat no s'hi diran ni s'hi faran les mateixes coses que es deien i es feien a la Casa Gran del Catalanisme, quan CiU era a l'oposició. Allà sí que penso que potser no s'hi hauria trobat bé. Però ara és diferent. Ara s'ha desat tot allò que pugui generar divisió. Ara el que toca és unió.


Un govern més tècnic que polític. I si amb la legislatura més avançada, s'ha de tornar a marcar perfil sobiranista, ja en parlarem. Queda lluny, això, de moment.

P.D. Tal com estan les finances i per tal d’evitar retallades en el sector sanitari - Cosa que no voldria ningú – ¿Podria fer, consellera, un informe per veure si legalment és viable ampliar el patrocini de Qatar Foundation del Barça a tot el govern de la Generalitat?

Juguen tots, guanya Duran

Article publicat per Ernest Folch al diari ARA, el 7 de gener del 2011.

Passen els dies i, ves per on, cada vegada s'entenen més coses del que va passar la nit electoral. En la tan esperada compareixença de Mas, va haver-hi una anècdota que vés a saber si passarà a ser categoria. Just quan tothom esperava que parlés el just i flamant vencedor, va agafar la paraula Duran i Lleida, i el més sorprenent no va ser el que va dir, sinó com ho va dir.

Duran va parlar ben bé cinc minuts, en el moment de màxima expectació, i va voler deixar clar, amb aquella llarga aparició, que el seu paper en cap cas seria secundari. Per si no havia quedat prou clar que no era cap casualitat, la mateixa escena es va repetir de manera idèntica al balcó uns instants després. Duran començava a representar el paper que sap fer millor que ningú: ser-hi sense ser-hi. Dos dies després, Mas confirmava que Duran no seria al Govern, però que seria "molt influent" i que tindria un paper dominant en les relacions amb Madrid. Es consumava així el nou perfil de Duran: influir sense sortir, manar sense càrrecs, o el que és el mateix, maniobrar sense haver de desgastar-se.

Duran, que és el polític més expert, intel·ligent i que regula millor la manera de comunicar i de no comunicar del nostre país, va entendre ja fa molts mesos que no li guanyaria a Mas el control de la federació. Havia de perdre aquella batalla per guanyar un dia la guerra. I la seva ombra allargada ha aparegut en el nomenament explosiu i curiosament poc analitzat de Fernández Bozal, qui fa pocs mesos comparava les consultes independentistes amb els funerals proetarres. Bozal és una consellera aparentment independent, que no figura entre la quota oficial d'Unió, però se sap que és una persona propera a Duran i a les seves idees. De fet, el primer que va fer després de jurar el càrrec va ser donar les gràcies a Duran.

Posar Bozal en un govern de pinyolistes és la manera més ràpida i eficaç de desactivar qualsevol aventura sobiranista. En la seva primera compareixença, Felip Puig havia de fer estranys equilibris per justificar el nomenament de la nova consellera de Justícia i se'l notava incòmode: la vacuna que hàbilment havia inoculat Duran en el govern de Mas començava a fer efecte. Però la doctrina Duran, que és complexa, ben estructurada i plena de laberints, ha aconseguit situar la crisi al davant de tot i que els problemes econòmics tapin les ansietats nacionals, o si ho volen dir d'una manera més simplista, ha enterrat el 10-J amb les necessitats més urgents. La cirereta del pastís ha estat el jurament amb l'ajuda de Déu que han fet Bozal i Ortega, un altre triomf de Duran des de l'ombra.

El dia del debat d'investidura, en què Mas va fer un discurs brillant i ple de talent, alguns analistes es van precipitar a dir amb massa contundència que el pujolisme havia mort, en el sentit que s'obria una nova etapa de creixement nacional. Bé, res del que està passant confirma aquesta hipòtesi. Més aviat la desmenteix: la crisi ha servit per tapar el sobiranisme, a l'aplaçament sine die se l'ha anomenat transició nacional i el nou peix al cove serà el que es reculli a Madrid després de demanar l'impossible concert econòmic. Com a molt, es pot dir que el pujolisme ha derivat en el duranisme. Fa un parell de dies, aquest nou duranisme entrava de ple en el discurs del president quan afirmava que les consultes ara només servirien per dividir la societat catalana.

Qui hauria dit fa tan sols set o vuit mesos, quan Convergència encara inflamava els cors del sobiranisme, que Mas diria un dia que les consultes sobiranistes són un element de divisió. I aquesta ha estat la primera gran victòria de Duran: imposar les seves idees. És cert, Duran no controla la federació, però ha aconseguit controlar-ne el més important, la ideologia. Una vegada Gary Lineker va dir que el futbol era un esport que jugaven onze contra onze i que sempre guanyava Alemanya. Usant el mateix símil, es pot dir que la política catalana és on els partits juguen tots contra tots però on sempre guanya Duran.