De desagraïts... l'infern n'és ple

Notícia publicada per l'historiador Oriol Junqueras al diari AVUI, pàgina 25 el divendres, 31 d' octubre del 2008


En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.
Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.
Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.
Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Estem en una fase de clara decadència

Entrevista a Joaquim Maria Puyal realitzada per el periodista Xavier Bosch publicada per al diari AVUI, pàgina 12 el diumenge, 26 d'octubre del 2008

Com s’atura aquesta creixent fragilitat del periodista que denuncia el teu manifest?
Des de dins. Jo proposo de situar l’ofici en l’eix de la professió periodística. El cirurgià que fa una artroscòpia al quiròfan mana més que el ministre de Sanitat i mana més que l’OMS, en aquell moment. Aquell home és 100% autoritat perquè és 100% responsabilitat. Això també hauria de passar en el periodisme.

S’ha fet una nova llei de la Corporació per blindar els periodistes. ¿Et fa l’efecte que s’està aconseguint?
Actualment, al davant de la Corporació hi ha persones vàlides a les quals s’ha de donar un marge de confiança. Ara bé, el resultat de l’aplicació de la nova llei no cobreix les garanties d’independència professional que jo esperava. Això de no veure correspostes les expectatives ens passa massa sovint: amb l’Estatut, amb el finançament, amb les seleccions, amb el calendari del TGV i les infraestructures...

"El país està ple de bons professionals catalans desencisats"

Al teu despatx hi tenies emmarcada aquella frase de Salvador Espriu de: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Podem exigir a tots els professionals que tinguin aquest compromís teu?
No hem d’exigir res a ningú. Individualment cadascú ha de tenir llibertat per fer el que vulgui en el marc, això sí, del compromís deontològic. Però és veritat que tenim la llengua en una situació crítica. Encara hi som a temps però cada cop n’hi ha menys, de temps. La nostra producció literària és magnífica, l’oferta teatral és abundant, tenim un munt de treballs d’investigació lingüística, però a Catalunya no cal saber català per viure com viuen els catalans. I molts d’ells no semblen preocupats, gens ni mica, per aquesta davallada de l’ús vehicular de la llengua. És un dels senyals que permeten dir que som en una fase de clara decadència.

Però el Barça, per exemple, ara té un entrenador que respon en català fora de casa.
Aquest és un cas individual. I exemplar si vols, que no ho sé. El que em fa parlar de decadència és la tendència general. Als anys 50 o 60 a Catalunya estava penalitzat el català, però la major part de la gent sabia que el català era la seva llengua. I era útil saber-la: els immigrants s’adonaven que si no s’incorporaven lingüísticament al català sempre eren immigrants. La llengua era un instrument per tenir oportunitats i avantatges.

Ara no els cal.
Acabada la dictadura i després d’un inici relativament esperançador, es produeix el retrocés. Fa anys que els dèficits en el terreny de les comunicacions col·lectives no paren de créixer. Enfront de la globalització i la persistent aspersió de missatges forasters, caldria per part de Catalunya una actitud valenta. “Ep! Que nosaltres tenim els nostres assumptes i el nostre marc referencial”. “Ep! Que la nostra personalitat col·lectiva té dret a sortir als aparadors mediàtics, per fer-nos conèixer mútuament, enfortir-nos i retroalimentar el nostre propi orgull com a poble, o com a comunitat, o grup, o nació, o país...”, digues-li com vulguis. Als catalans ens falta orgull col·lectiu.

Fa catorze anys que vas fer el teu últim programa a TV3. Hi ha un clam que diu que Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir algú com el Puyal no fent tele.
Aquesta és una cosa molt menor. Cal preguntar-se per què Catalunya no té un millor servei d’aspersió de missatges col·lectius. Ja fa anys que en Gifreu va parlar de “l’espai català de comunicació”. Doncs bé, jo dic que si aquest espai fos “escènic”, a Catalunya tenim públic propi (receptors de missatges), actors, guionistes, tramoistes (professionals) però ens falten companyies i teatres nostres (productors i mitjans), entenent per nostres els del nostre univers simbòlic i del nostre marc referencial. On són els empresaris de la comunicació disposats a jugar aquest paper?

A tu t’han festejat tots dos: tant Zeta com Godó...
No, no... Jo m’he ofert, jo he buscat la possibilitat de veure si podia plantejar alguna cosa que els interessés, amb l’enorme desigualtat de ser jo un professional i els meus interlocutors uns empresaris grans. Jo observo el problema des de la necessitat. Crec que ens fa falta un teixit comunicatiu català diferent del que tenim. I em reca comprovar que no hi fem res.

Al capdavall, per què no poses tu els calés?
Perquè no és un problema de calés. Cal coratge polític i audàcia empresarial en el marc del compromís sociocultural.

Però quin és el teu pecat? La independència?
Jo no he volgut reconèixer mai cap fòbia ni cap fília que pogués comprometre la meva llibertat professional i això potser hi ha gent que no ho perdona. Però que quedi clar que jo personalment no em queixo. A títol individual he estat i sóc un professional molt afortunat que he pogut organitzar grups de treball amb col·legues de gran talent i professionalitat. Si algun encert he tingut ha estat aquest.Em sento un privilegiat.

¿Als matins què escoltes, el Basté o la Neus Bonet?
Jo ho escolto tot. Igual que quan miro la tele, vaig constantment d’una banda a l’altra. És veritat que escolto molta ràdio. M’agrada estar situat i saber per on navega cadascú.

¿Tems la fuita d’oients de Catalunya Ràdio, sense l’Antoni Bassas?
És lògic que trobi a faltar un professional del seu talent. Però tant Catalunya Ràdio com TVC han crescut sense tenir un model previ i això fa temps que passa factura. Considero que el retrocés de Catalunya Ràdio és anterior a la pèrdua, òbviament molt notable, de l’Antoni.

Les xifres no ho indiquen així. Al capdavall, fa vuit anys que va sortir RAC 1, ha arribat als 300.000 oients, i Catalunya Ràdio en tot aquest temps només n’ha perdut 20.000.
Les xifres de l’EGM potser tenen validesa per al mercat espanyol però no en tenen prou a Catalunya. Vet aquí un altre exemple de la subsidiarietat que patim els que ens desenvolupem industrialment en català. Per no parlar de quan gosen extrapolar dades de les transmissions de futbol sense haver fet mai, ni una sola vegada, la pregunta clau: quina transmissió vol escoltar l’enquestat? Això és inacceptable. Per això he proposat un estudi com cal. Estic esperant una resposta perquè els oients, els anunciants i els professionals s’ho mereixen.

Però alguna cosa ha fet bé la ràdio, a diferència de la resta de mitjans, perquè sigui líder?
És més fàcil incorporar oients o espectadors al consum en català que no pas lectors. Però la clau en tots els casos rau a considerar que el lideratge no és un objectiu indiscriminat, sinó el resultat d’una estratègia intel·ligent i de fer la feina ben feta.

I amb la feina mal feta el podem perdre, i que passi a mans de la SER.
Però... Quan dieu això sembla que la SER sigui el dimoni. Jo vaig començar a fer partits de futbol en català a la SER! Deixem de mirar de reüll els altres i preguntem-nos per allò que fem nosaltres. Per què vam deixar perdre la Cadena 13? Què se n’ha fet del projecte d’Ona Catalana? Quina ambició té el projecte de RAC 1 i 8tv? Quin retorn obté la societat, la gent, les persones de l’activitat de tots aquells que han rebut llicències de l’administració per emetre? Amb quin criteri social de servei i amb quines garanties professionals es concedeixen llicències?

La capacitat dels professionals, per tant, no és un problema.
En general, no. El país està ple de bons professionals catalans desencisats. Gent amb talent, actitud constructiva i fidel a la nostra cultura que no han tingut les possibilitats que haurien trobat en qualsevol altre territori cultural “normal”, o aquí mateix si haguessin acceptat d’incorporar-se a la cultura associada a l’univers dominant.

Que no és el nostre...
Òbviament, no. Hi ha coincidències, transvasaments i influències però els catalans som un grup amb personalitat pròpia.Si no, ens seria més difícil gosar dir que som una nació. O a sant de què podríem reclamar l’Estatut? El que ens cal, des del punt de vista mediàtic, és orientar l’esforç en una doble direcció. Per una banda, mirar d’aconseguir que els catalans vegem reflectit el nostre país en els nostres mitjans davant la invasió de discursos aliens que, a més d’innecessaris, sovint són xarons i estúpids. Davant de la violència simbòlica cal que els discursos propis tinguin presència sòlida en les plataformes mediàtiques. I, per una altra banda, amb bones habilitats comunicatives hem d’assolir l’entrenteniment amb missatges interessants. Aquí trobem la síntesi difícil de negoci i servei. Perquè la televisió, ni la privada, no ha de prescindir de la funció social de servei. Per a tothom, per als qui han nascut aquí i per als qui han hagut de venir de fora. Una part de l’educació es fa des dels mitjans. No pot ser que els nostres fills llegeixin Rodoreda i no entenguin una de cada deu paraules, ni que en Gasol vagi pel món dient que el conflicte entre Catalunya i Espanya arrenca el 1936! També nosaltres, intermediaris de la comunicació, hauríem de ser més autocrítics, prenent consciència que som prescriptors de llengua.Com han de sortir si no els Maragall, Gaziel, Xammar o Pla del segle XXI?

Fins quan narraràs els partits del Barça?
No ho sé. Tinc un bon equip i ens agrada el que fem. Jo en dic, amb permís dels cuiners, ràdio de producte, perquè tot gira al voltant de la qualitat del producte. I com que la gent ho continua escoltant...

No t’has posat cap fita? Si guanyem la Champions...
No tinc costum de posar-me fites. Fa temps que em vaig adonar que era millor no esperar gaire coses de la vida. Així tot va millor. Abans he parlat amb vehèmencia de tot això de Catalunya, però això no vol dir que esperi que demà passat ja es tombi la truita perquè comprenc que les coses són com són. Però també crec que si no diem les coses mai no modificarem res, perquè les coses sempre estan establertes a favor del que mana. I l’únic que pot canviar les coses és el que obeeix.

Fa anys deies que hi ha dues menes de persones: les que busquen la felicitat i les que ja saben que no la trobaran mai. Has canviat la màxima?
Devíem fer alguna divagació amical al voltant d’un got de vi quan et vaig dir això, però és veritat que no concreto la idea de felicitat en res. El que sí que m’ha ensenyat la vida és que és molt, molt, molt gratificant donar. Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l’equilibri interior.

T’afalaga o t’incomoda que molts periodistes et diguin “mestre”?
M’afalaga. Perquè els que m’ho van començar a dir, m’ho deien de cor.

Les Claus

El manifest de l’ofici

L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat, que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim M. Puyal