Fer llenya de l'arbre caigut

Article publicat al suplement "Cultura" del diari AVUI per la periodista i escriptora Patrícia Gabancho el dia 31 de gener del 2009


Dissabte a la tarda, tot passejant amb el gos, només fèiem que trobar arbres tombats i branques salvatgement esqueixades pel vent. Arbres agònics, de fet, perquè no sabem quant triga a morir un pi que, mancat de base, ha quedat amb les arrels enlaire. La ciutat feia una olor estranya, com de gespa tallada, però segada molt lluny: una olor somorta. Era un paisatge depriment. I jo que anava rumiant aquest article, pensant en el català i en el que en diu el Quim Monzó, i hi veia la metàfora: sense arrels, amb la carnadura fràgil, tot salta pels aires al primer cop de vent. I mira que ens en bufen, de vents destructors…!

Abans de sortir de casa, quan la Dina ja em mirava amb ullets de voler moure les potes, havia llegit una conversa banal amb l’Helena Garcia Melero, aquesta noia que a les nits fa pinta de governanta. “En directe fa moltes castellanades”, li diuen i ella fa que sí, tan contenta. Més de vint anys treballant a TV3, tele pública que té mandat de conservar la llengua, i mai se li va acudir d’esmolar l’eina, segurament perquè ningú li va recordar una tal obligació! La Melero addueix que si “filem tan prim” arribarem a un català inintel·ligible del qual tothom fugirà. Aquest argument ja me’l sé. Donaria un bitllet de 10 a qui trobi imprès a El Periódico la paraula cal, tan senzill com això. Ah, però el llegeix molta gent i això és cosa gran, em diuen. Gran i subvencionada, matiso. En llengües sòlides, el castellà per no anar gaire lluny, s’admet que els escriptors tenen més nivell (lingüístic) que els seus lectors, i no diguem els no lectors. En català et diuen que segons quines paraules no les diu ningú. Aquest és el procés de dialectalització, que és una de les etapes finals abans de la substitució d’una llengua per una altra. Suposo que el pessimisme d’en Monzó ve de constatar com, any rere any, no es fa res. De fet, el més directe que ha fet la Generalitat, en la persona d’Ernest Maragall, és rebaixar les hores de català al batxillerat de tres a dues, amb l’oposició gairebé desesperada dels professors. Diu el Quim: les classes, en determinats instituts, es fan en castellà. Oi tant! Totes les classes, excepte la de català. La immersió lingüística no ha arribat mai a secundària. La va frenar Jiménez Losantos amb el famós Manifest dels 2.100, ara fa uns trenta anys. Avui la impedeix la pressió dels alumnes. Però tots surten amb el certificat del nivell C a la butxaca.

Ens trobem amb la paradoxa que, després de trenta anys d’escola catalana i de (diguem) política lingüística, els fills tenen un nivell de català més precari que el dels seus pares, que potser no el saben escriure (els fills tampoc) però almenys conserven l’estructura genuïna, la paraula cal, com si diguéssim. Mireu, jo li proposo a la Generalitat una cosa. Que aplegui tots els lingüistes, des del Solà fins al Branchadell, que és aquest noi tan simpàtic que diu que per anar bé hem de fer més bilingüisme, i els tanqui un cap de setmana a Montserrat. I que en surtin dividits en dos blocs, els pessimistes i els optimistes, que de tot hi ha en el gremi. Cada bloc procedirà a escriure les cinc mesures immediates que s’han de prendre. Fetes públiques, els llecs veuríem la diferència entre els dos bàndols –dit sigui sense connotació bèl·lica– i sobretot veuríem què fa la Generalitat, si mesures toves o mesures hard. O cap, com fins ara. I sabríem de quin mal hem de morir.

Patrícia Gabancho.