Ser espanyol

Notícia publicada per Enric Cirici al diari AVUI, pàgina 25 el dijous, 4 de setembre del 2008


Jo sóc espanyol per imperatiu legal. No hi ha dubte que per anar pel món necessito un passaport que diu clarament que pertanyo a l'Estat espanyol; també el document d'identitat ho esmenta. Voto a les eleccions que es proposen a Espanya per a totes les àrees; les matrícules dels cotxes indiquen només la pertinença a l'Estat; si tinc un establiment públic he de situar la bandera espanyola en lloc preferent, i, sent els catalans tan legalistes, la posen en locals on no crec que hi hagi una obligació legal de posar-la, com els hotels. La por històrica ens fa habitualment vassalls i complidors estrictes d'allò que està manat o que ho suposem. Els espanyols d'origen castellà no estan obligats a comprendre la meva llengua, però nosaltres sí la seva; i així podríem anar traient exemples fins a l'avorriment. Tots els afers nacionals importants dels nostres conciutadans estan sotmesos als espanyols.

LLAVORS TENIM LA TEMPTACIÓ de fer veure que som allò que no podem ser per imperatiu legal: un passaport català que no val res, uns partits de futbol internacionals de costellada, banderes als vaixells sempre acompanyats de la "roja y gualda"; als cotxes enganxines del burro català, i als busos municipals, en les grans diades, signes nostàlgics que no fan mal a ningú. I així fins a l'infinit. No cal detallar més, perquè tots els que tinguin una mica de crosta catalana ho entendran i se sentiran contínuament sotmesos. La persistència en la humiliació deixa menysvalorada l'autoestima, i fins i tot fa dubtar a molts que estimen el país què som al món. I alguns tenen fins i tot la temptació d'oblidar que pertanyen a una catalanitat tan incòmoda. La universalitat del poble català i la seva emergència són trepitjats i ofegats per la internacionalitat espanyola en el mapa mundial.

LA REACCIÓ DELS PETITS PODERS que encara ens queden, els més febles en patriotisme, proposen sortides provincianes com ja feia Franco amb les setmanes que el règim anomenava Operación Catalunya: els Cors Clavé i alguna sardaneta que no fos la La santa espina. Dos magnífics valors utilitzats malèficament pels espanyols que saben de què va la pel·lícula -que malauradament són tots-. Molts catalans que accepten ser espanyols de província capdavantera parlen de la pluralitat, quan saben que és mentida; i no diguem de federalisme, que no existeix ni allà ni aquí. Alguns, innocents, prometen gratis la lluna, com referèndums independentistes el 2014, o altres irrealitats, com "la Casa Gran", i utopies de tots colors, però fins ara ningú no ha tingut la valentia de votar no als pressupostos de l'Estat.

LA REALITAT ÉS QUE LA COPE, El Mundo, Telecinco, etc. es van imposant entre la societat catalana: cap català no es dóna vergonya de llegir El País pel carrer, fent veure que ell sí que és universal; i no és conscient, o li és igual o s'ho creu, que contribueix a l'espanyolització de Catalunya. Els espanyols, tots, des del porter del ministeri fins al ministre, tenen clar que la catalanitat ha de desaparèixer. Nosaltres hem de prendre'n nota per evitar-ho, amb claredat, persistència i valentia. Jaume Picas deia: "Jo vull el mateix que vol Franco, però al revés".

I QUIN ÉS EL CAMÍ? LA POLÍTICA. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d'àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L'elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d'escollir els millors polítics. Hem d'intentar ser al més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d'acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners; també volen la nostra ànima.