Distingida consellera Merkel, ara m'adono que el corrector ortogràfic català m'assenyala error quan escric la paraula cancellera. No pas quan, en alemany, escric bundeskanzlerin . Fins i tot en això els alemanys són eficients. Quan vostè va arribar al poder es va haver d'encunyar una paraula. Existia bundeskanzler (canceller federal), però no pas el corresponent femení. En català, però, cancellera encara em dóna error.
Fa uns dies vostè va visitar el primer ministre Zapatero per veure si s'ho havia fet mirar. Sembla que va tirant. No se'n refiï, però. Només que es despisti, se la fotrà. És un saltimbanqui compulsiu. Encara que em sembla que vostè ja el va calar abans que nosaltres, il·lusos catalans. No sé si ell li haurà explicat en què s'han emprat els diners que la UE ha enviat a Espanya d'ençà la nostra incorporació. Sí que li puc dir que cap primer ministre espanyol ha fet pedagogia sobre els recursos que vostès ens han tramès. Els espanyols no senten la més mínima gratitud vers el que vostès han fet. Ni vers ningú. Són massa orgullosos. Els catalans, en una escala molt superior (el 10% del nostre PIB!), també hi hem enterrat, i encara hi enterrem, molts diners, a Espanya. A vostè li han donat les gràcies? A nosaltres tampoc.
L'Espanya d'arrel castellana està convençuda que la resta del món té per missió finançar les seves dèries (històricament ha estat així). I que, a sobre, se'ls ha de donar les gràcies. Encara arrosseguen una cultura aristocràtico-agrària secular, i es comporten amb una supèrbia i una pedanteria sorprenents. Jo li he sentit dir, en persona, al secretari d'estat d'en Zapatero d'afers europeus que Espanya aviat superaria Alemanya en renda per càpita. Oi que s'han de tenir galtes? Ells són així.
No fa gaire va venir a Espanya el ministre de transports nord-americà i, en veure el tren d'alta velocitat, va dir: "Vostès deuen ser un país ric". Ningú li va explicar que tota aquesta xarxa ferroviària, tan inútil com pretensiosa, l'havia pagada la UE. Cancellera, si sabés les collonades que s'han fet amb els seus diners la que demanaria abandonar la Unió Europea seria vostè. Es clar que s'ho deu imaginar.
Prou que coneix els grecs. Allí tots es pensen que són descendents d'Aristòtil; a Espanya es creuen que són descendents de Pizarro. Massa sovint, els diners provinents de la UE han fet que Espanya es pensés que vivia a Hollywood. Això ha comportat un estat del benestar peculiar: canvis de sexe pagats, ordinadors per a tots els alumnes, funcionaris que només van a la feina al matí, poliesportius i centres cívics a tots els pobles, autopistes gratuïtes... Totes les animalades que es pugui imaginar.
Als catalans, a desgrat de ser contribuents fiscals nets amb la resta d'Espanya, i lluny de detestar determinat estil tavernari, se'ns han empeltat els vicis. Anem arrossegant els colzes per les parets, però no volem ser menys burros. ¿Sap que fa un temps fins i tot es van signar uns acords per tal que el senyor Ferran Adrià dissenyés els menús dels hospitals públics? Uns hospitals que, , per cert, ens hem d'aturar de construir perquè no tenim diners? Tradicionalment hem criticat l'estupidesa espanyola i ara nosaltres, sense ni un ral, ens comportem com ells.
Vostè pensarà que els catalans som una colla de tocatimbals. No va desencaminada. Però li demano indulgència. El nostre país ha estat massa sovint maltractat. Vostè prové d'una cultura que ha après que qui la fa la paga. El seu país prou que ho sap. Les barbaritats que va cometre les han pagades, fins i tot les generacions que, com vostè, no hi van tenir res a veure. Aquí hi va haver un temps en què, quan parlàvem en català en públic, els espanyols ens deien que no bordéssim. Així com Espanya no dóna mai les gràcies, tampoc no demana mai perdó. Vostès, la seva generació, ho han fet amb les cultures i races que els seus antecessors van perseguir. Aquí, no. Espanya va voler anorrear la cultura catalana i ningú se n'ha excusat mai.
Jo estic molt content que Espanya s'incorporés a la UE. Som molt afortunats. Si no fos per això, Espanya seria com Argentina. Però m'envaeix una enveja inevitable. Vostè pot anar a Madrid a demanar explicacions a Zapatero, a veure què fa amb els diners alemanys. Nosaltres, no. I, a sobre, el president de Catalunya ha d'anar a Madrid a demostrar que farà bondat econòmica a uns paios que, cada any, ens pispen el 10% del PIB. Catalunya s'ha d'endeutar per mantenir els privilegis dels espanyols. Vostès, aportant-los menys (encara que molt), no els aporten tant com els catalans. Per això l'entenc tant i tan bé quan ha dit: "Prou!" I li tinc enveja sana.
Benvolguda compatriota europea, vagi a Madrid tant com convingui, sobretot si és per supervisar el triler que viu a la Moncloa. I continuï vetllant per la salut d'Alemanya que, en bona part, és la de la Unió. Perquè cada cop que vostè ven un tren, els compatriotes catalans de la Siemens de Cornellà poden treballar i dormir més tranquils.
Atentament.
Xavier Roig
Entrades
