Cartografia de l'impossible

Notícia publicada per Patrícia Gabancho al diari AVUI, pàgina 24, dijous 11 de juny del 2009.



El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre'ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s'hi votés molt, a Espanya, per demostrar que "a Europa, som els millors". És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l'esport i poca cosa més, no desdiu que l'orgull espanyol ha fet el cim.

PER AIXÒ ESPANYA ES GIRA CAP A Catalunya i li diu: "Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?". I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: "És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols", aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s'està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l'efecte que les coses, determinades coses, s'acceleren.

CONSTATO AQUESTA REALITAT A TRAVÉS de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d'Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s'entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d'informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d'aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

EL QUE QUEDA CLAR EN EL LLIBRE ÉS que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s'ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s'entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d'esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l'enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s'infla d'orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s'emprenya. Fins ara s'emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

LA CONSTRUCCIÓ DEL MAPA ESPANYOL, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d'habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s'instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l'homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

DE MOMENT HI FEM NOSA I ARA amb ganes de fer-n'hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s'està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries -no se'n parla gens, en aquests termes!- sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d'encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

ELS OPOSITORS CONTESTEN AMB vaguetats del tipus "la societat no ho vol", però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d'Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l'AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l'asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

Carta al rei

Notícia publicada per Toni Strubell i Trueta al diari AVUI, pàgina 25 el dimecres, 27 de maig del 2009

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

TOT AIXÒ US HO APUNTO AVUI PERQUÈ fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

GOSO DEMANAR SI LA SEGONA INCIDÈNCIA -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

SIGUEM SINCERS, DONCS, I DIGUEM que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

TAMPOC CREC QUE SERIA PRUDENT D'OBVIAR les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Avui, lliçó de Català.

LA RIQUESA DE LA LLENGUA


Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d'accepcions d'una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: "COLLONS".

-Si va acompanyada d'un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m'importa tres collons).

-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s'està tocant els collons!), i l'IMPERATIU significa sorpresa (toca't els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l'expressió :
DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d'aguant (n'estic fins els collons!); AMB indica atreviment (és un paio amb collons!); AMB indica també valor (és un home amb collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat :
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s'ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se'ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles collons!) i quan un t'emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d'aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L'estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l'EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són molt importants en joieria: el Comandant d'Artilleria Antiaèria dels Castillejos, anomenat "el Perlas", deia sempre: "si esto es una formación, mis cojones son perlas".

-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d'escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos:
SOU COLLONUTS!.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------


- I que voleu que us digui, tot això és ben mirat és una bona COLLONADA!!!!

Fer llenya de l'arbre caigut

Article publicat al suplement "Cultura" del diari AVUI per la periodista i escriptora Patrícia Gabancho el dia 31 de gener del 2009


Dissabte a la tarda, tot passejant amb el gos, només fèiem que trobar arbres tombats i branques salvatgement esqueixades pel vent. Arbres agònics, de fet, perquè no sabem quant triga a morir un pi que, mancat de base, ha quedat amb les arrels enlaire. La ciutat feia una olor estranya, com de gespa tallada, però segada molt lluny: una olor somorta. Era un paisatge depriment. I jo que anava rumiant aquest article, pensant en el català i en el que en diu el Quim Monzó, i hi veia la metàfora: sense arrels, amb la carnadura fràgil, tot salta pels aires al primer cop de vent. I mira que ens en bufen, de vents destructors…!

Abans de sortir de casa, quan la Dina ja em mirava amb ullets de voler moure les potes, havia llegit una conversa banal amb l’Helena Garcia Melero, aquesta noia que a les nits fa pinta de governanta. “En directe fa moltes castellanades”, li diuen i ella fa que sí, tan contenta. Més de vint anys treballant a TV3, tele pública que té mandat de conservar la llengua, i mai se li va acudir d’esmolar l’eina, segurament perquè ningú li va recordar una tal obligació! La Melero addueix que si “filem tan prim” arribarem a un català inintel·ligible del qual tothom fugirà. Aquest argument ja me’l sé. Donaria un bitllet de 10 a qui trobi imprès a El Periódico la paraula cal, tan senzill com això. Ah, però el llegeix molta gent i això és cosa gran, em diuen. Gran i subvencionada, matiso. En llengües sòlides, el castellà per no anar gaire lluny, s’admet que els escriptors tenen més nivell (lingüístic) que els seus lectors, i no diguem els no lectors. En català et diuen que segons quines paraules no les diu ningú. Aquest és el procés de dialectalització, que és una de les etapes finals abans de la substitució d’una llengua per una altra. Suposo que el pessimisme d’en Monzó ve de constatar com, any rere any, no es fa res. De fet, el més directe que ha fet la Generalitat, en la persona d’Ernest Maragall, és rebaixar les hores de català al batxillerat de tres a dues, amb l’oposició gairebé desesperada dels professors. Diu el Quim: les classes, en determinats instituts, es fan en castellà. Oi tant! Totes les classes, excepte la de català. La immersió lingüística no ha arribat mai a secundària. La va frenar Jiménez Losantos amb el famós Manifest dels 2.100, ara fa uns trenta anys. Avui la impedeix la pressió dels alumnes. Però tots surten amb el certificat del nivell C a la butxaca.

Ens trobem amb la paradoxa que, després de trenta anys d’escola catalana i de (diguem) política lingüística, els fills tenen un nivell de català més precari que el dels seus pares, que potser no el saben escriure (els fills tampoc) però almenys conserven l’estructura genuïna, la paraula cal, com si diguéssim. Mireu, jo li proposo a la Generalitat una cosa. Que aplegui tots els lingüistes, des del Solà fins al Branchadell, que és aquest noi tan simpàtic que diu que per anar bé hem de fer més bilingüisme, i els tanqui un cap de setmana a Montserrat. I que en surtin dividits en dos blocs, els pessimistes i els optimistes, que de tot hi ha en el gremi. Cada bloc procedirà a escriure les cinc mesures immediates que s’han de prendre. Fetes públiques, els llecs veuríem la diferència entre els dos bàndols –dit sigui sense connotació bèl·lica– i sobretot veuríem què fa la Generalitat, si mesures toves o mesures hard. O cap, com fins ara. I sabríem de quin mal hem de morir.

Patrícia Gabancho.

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.


D’Apel-les Mestres

Puntos negros para la seguridad de los peatones en las obras del AVE

Noticia publicada al diari La Vanguardia per la periodista Lorena Ferro el dia 17 de novembre del 2.008.

La confluencia del Passeig Onze de Setembre con la calle Josep Soldevila se ha convertido en una de las zonas más peligrosas para los vecinos.

Los vecinos de Sant Andreu, como los de Sants o del centro de Barcelona, empiezan a estar acostumbrados a convivir con las obras. Llevan años sufriendo las de la L9 y ahora se les han sumado las del AVE. Algo que supone molestias por los ruidos, el polvo, los cortes de calles y que incluso, en ocasiones, implica jugarse el tipo como peatón.

---

Uno de los puntos negros de este entramado de obras se encuentra en la confluencia del Passeig Onze de Setembre con la calle Josep Soldevila. Y por varios motivos. Uno de los más peligrosos es que en este cruce de calles los vecinos se ven obligados a caminar por la calzada, a un metro escaso de vehículos, autobuses y camiones y sin ningún tipo de separación protectora del tráfico rodado. Conscientes del peligro que entraña el cruce, la Asociación de vecinos de Sant Andreu del Palomar ya ha pedido al distrito que asegure la zona con unas vallas ya que "si pueden pasar los peatones, deben hacerlo en condiciones de seguridad". El distrito desconocía este punto negro y se ha comprometido a visitar la zona 'in situ' con Adif, estudiar el caso y solucionar el problema "en un par de días", según fuentes municipales.

Por aquí pasea a menudo Enrique Sánchez, vecino de la calle Santa Coloma que asegura circular "no con miedo, pero sí con cuidado porque te pueden llevar por delante". Sánchez considera que el problema se podría subsanar colocando unas vallas que separen los coches de los peatones. También José y Christian Castaño, padre e hijo, creen que esta sería una solución fácil para proteger a los vecinos de un paso que no está prohibido. Ellos, vecinos de Onze de setembre, acaban de aparcar el coche cerca y por eso se ven obligados a pasar por aquí si no quieren ir a dar la vuelta "al quinto pino".

Una acera convertida en autopista
Pero no acaban aquí las molestias para los vecinos, ya que una acera se ha convertido en una improvisada autopista para las motos. Y es que en la esquina del lado Llobregat de Onze de setembre, y a causa del corte de circulación, sus vecinos y comerciantes comprueban cada día cómo la acera se ha transformado en una carretera. Las motos, para evitarse dar tanta vuelta, optan por atajar el camino por la acera, como pudo comprobar lavanguardia.es.

Así lo sufre cada día Eloy Miguel que tiene un taller mecánico en esta misma esquina, detrás del cercado de obras, y que además asegura que desde que lo tienen "sitiado" ha perdido "entre un 25 y un 30% de los clientes" ya que las vallas tapan su comercio. Miguel debe entrar los vehículos que repara por el bordillo, lo que le obliga a tener que circular entre peatones. También Ana Jovells, que trabaja en el local contiguo al de Eloy, lamenta los problemas de accesibilidad que les están ocasionando las obras.

A esto, en enero se unirá una nueva obra que los vecinos temen que sea caótica para la zona. Y es que para principios de año Adif tiene previsto empezar a desmontar el puente de la Riera d"Horta que une Sant Andreu con Sant Martí. Unos trabajos que tienen que ver con el trazado del AVE y que implicarán restricciones en el tráfico rodado y a pie. Para minimizar las molestias y fruto de las quejas vecinales, el Ayuntamiento ha acordado convertir, a partir del mismo mes de enero, la calle Sant Martí en una vía de doble sentido. Además, ha asegurado que instalará una pasarela entre los dos extremos de las vías para facilitar el paso de peatones.

También la calle Josep Soldevila convive hace meses con las obras. Su calzada ha pasado de dos a un único carril de circulación por el que, en principio, tan solo deben pasar vecinos y autobuses. Pero a la práctica y cómo denuncian Ana y Rosa, vecinas de la calle Santponç con Josep Soldevila, esto no se cumple. Aseguran que "por aquí pasa todo el mundo" y que aunque entienden la necesidad de hacer obras llevan muchos años aguantándolas y "el ruido es terrible". Agustí Duch vive en la calle Sant Adrià, pasea a diario por Josep Soldevila y lamenta la poca visibilidad de algunos pasos de peatones. También él empieza a estar acostumbrado a las obras. Tanto, que bromea diciendo que "cuando se acaben las echaré de menos".

Lorena Ferro

La Diagonal

Notícia publicada per Agustí Duch al diari AVUI, pàgina 35 el dimarts, 11 de novembre del 2008

La reforma de la Diagonal, polèmica constant

Voler fer un passeig de la Diagonal em sembla una potineria tan gran que és com per concursar. Passeig al costat de tramvies, tramvies deficitaris, que sempre van buits o amb gent (jubilada) que no paga. Hi haurà terrasses a tots els bars, bicicletes, patins, monopatins, ferros per aparcar les bicis, etc. Un clar exemple d'això és el passeig de Fabra i Puig. Contínuament has d'esquivar tots aquests esportistes que anul·len els que volem passejar i caminar. Aneu a passejar pel passeig de Fabra i Puig amb la vostra família i ja em direu com us va. Anem al passeig Marítim: veurem uns carrils bici d'allò més ben cuidats. Doncs, bé, he estat comptant els ciclistes que hi passen. Resultat: el nombre dels que passen entre la gent que es passeja es més del doble que els que passen pel carril bici; aneu i comproveu-ho. És més, m'han tocat el timbre perquè m'aparti tot i anar per la zona de vianants, amb el comentari: "A ver si vigilas, gilipollas, o te llevaré por delante".

Jo no puc baixar del cotxe sense l'armilla reflectant de dia i de nit i les bicis van sense llum, sense casc, sense l'esmentada armilla, no paguen impostos... Per favor, senyors polítics, volen deixar el cotxe oficial i agafar la bici? O és només per fer-se la foto?

Agustí Duch

Barcelona

De desagraïts... l'infern n'és ple

Notícia publicada per l'historiador Oriol Junqueras al diari AVUI, pàgina 25 el divendres, 31 d' octubre del 2008


En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.
Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.
Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.
Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Estem en una fase de clara decadència

Entrevista a Joaquim Maria Puyal realitzada per el periodista Xavier Bosch publicada per al diari AVUI, pàgina 12 el diumenge, 26 d'octubre del 2008

Com s’atura aquesta creixent fragilitat del periodista que denuncia el teu manifest?
Des de dins. Jo proposo de situar l’ofici en l’eix de la professió periodística. El cirurgià que fa una artroscòpia al quiròfan mana més que el ministre de Sanitat i mana més que l’OMS, en aquell moment. Aquell home és 100% autoritat perquè és 100% responsabilitat. Això també hauria de passar en el periodisme.

S’ha fet una nova llei de la Corporació per blindar els periodistes. ¿Et fa l’efecte que s’està aconseguint?
Actualment, al davant de la Corporació hi ha persones vàlides a les quals s’ha de donar un marge de confiança. Ara bé, el resultat de l’aplicació de la nova llei no cobreix les garanties d’independència professional que jo esperava. Això de no veure correspostes les expectatives ens passa massa sovint: amb l’Estatut, amb el finançament, amb les seleccions, amb el calendari del TGV i les infraestructures...

"El país està ple de bons professionals catalans desencisats"

Al teu despatx hi tenies emmarcada aquella frase de Salvador Espriu de: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Podem exigir a tots els professionals que tinguin aquest compromís teu?
No hem d’exigir res a ningú. Individualment cadascú ha de tenir llibertat per fer el que vulgui en el marc, això sí, del compromís deontològic. Però és veritat que tenim la llengua en una situació crítica. Encara hi som a temps però cada cop n’hi ha menys, de temps. La nostra producció literària és magnífica, l’oferta teatral és abundant, tenim un munt de treballs d’investigació lingüística, però a Catalunya no cal saber català per viure com viuen els catalans. I molts d’ells no semblen preocupats, gens ni mica, per aquesta davallada de l’ús vehicular de la llengua. És un dels senyals que permeten dir que som en una fase de clara decadència.

Però el Barça, per exemple, ara té un entrenador que respon en català fora de casa.
Aquest és un cas individual. I exemplar si vols, que no ho sé. El que em fa parlar de decadència és la tendència general. Als anys 50 o 60 a Catalunya estava penalitzat el català, però la major part de la gent sabia que el català era la seva llengua. I era útil saber-la: els immigrants s’adonaven que si no s’incorporaven lingüísticament al català sempre eren immigrants. La llengua era un instrument per tenir oportunitats i avantatges.

Ara no els cal.
Acabada la dictadura i després d’un inici relativament esperançador, es produeix el retrocés. Fa anys que els dèficits en el terreny de les comunicacions col·lectives no paren de créixer. Enfront de la globalització i la persistent aspersió de missatges forasters, caldria per part de Catalunya una actitud valenta. “Ep! Que nosaltres tenim els nostres assumptes i el nostre marc referencial”. “Ep! Que la nostra personalitat col·lectiva té dret a sortir als aparadors mediàtics, per fer-nos conèixer mútuament, enfortir-nos i retroalimentar el nostre propi orgull com a poble, o com a comunitat, o grup, o nació, o país...”, digues-li com vulguis. Als catalans ens falta orgull col·lectiu.

Fa catorze anys que vas fer el teu últim programa a TV3. Hi ha un clam que diu que Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir algú com el Puyal no fent tele.
Aquesta és una cosa molt menor. Cal preguntar-se per què Catalunya no té un millor servei d’aspersió de missatges col·lectius. Ja fa anys que en Gifreu va parlar de “l’espai català de comunicació”. Doncs bé, jo dic que si aquest espai fos “escènic”, a Catalunya tenim públic propi (receptors de missatges), actors, guionistes, tramoistes (professionals) però ens falten companyies i teatres nostres (productors i mitjans), entenent per nostres els del nostre univers simbòlic i del nostre marc referencial. On són els empresaris de la comunicació disposats a jugar aquest paper?

A tu t’han festejat tots dos: tant Zeta com Godó...
No, no... Jo m’he ofert, jo he buscat la possibilitat de veure si podia plantejar alguna cosa que els interessés, amb l’enorme desigualtat de ser jo un professional i els meus interlocutors uns empresaris grans. Jo observo el problema des de la necessitat. Crec que ens fa falta un teixit comunicatiu català diferent del que tenim. I em reca comprovar que no hi fem res.

Al capdavall, per què no poses tu els calés?
Perquè no és un problema de calés. Cal coratge polític i audàcia empresarial en el marc del compromís sociocultural.

Però quin és el teu pecat? La independència?
Jo no he volgut reconèixer mai cap fòbia ni cap fília que pogués comprometre la meva llibertat professional i això potser hi ha gent que no ho perdona. Però que quedi clar que jo personalment no em queixo. A títol individual he estat i sóc un professional molt afortunat que he pogut organitzar grups de treball amb col·legues de gran talent i professionalitat. Si algun encert he tingut ha estat aquest.Em sento un privilegiat.

¿Als matins què escoltes, el Basté o la Neus Bonet?
Jo ho escolto tot. Igual que quan miro la tele, vaig constantment d’una banda a l’altra. És veritat que escolto molta ràdio. M’agrada estar situat i saber per on navega cadascú.

¿Tems la fuita d’oients de Catalunya Ràdio, sense l’Antoni Bassas?
És lògic que trobi a faltar un professional del seu talent. Però tant Catalunya Ràdio com TVC han crescut sense tenir un model previ i això fa temps que passa factura. Considero que el retrocés de Catalunya Ràdio és anterior a la pèrdua, òbviament molt notable, de l’Antoni.

Les xifres no ho indiquen així. Al capdavall, fa vuit anys que va sortir RAC 1, ha arribat als 300.000 oients, i Catalunya Ràdio en tot aquest temps només n’ha perdut 20.000.
Les xifres de l’EGM potser tenen validesa per al mercat espanyol però no en tenen prou a Catalunya. Vet aquí un altre exemple de la subsidiarietat que patim els que ens desenvolupem industrialment en català. Per no parlar de quan gosen extrapolar dades de les transmissions de futbol sense haver fet mai, ni una sola vegada, la pregunta clau: quina transmissió vol escoltar l’enquestat? Això és inacceptable. Per això he proposat un estudi com cal. Estic esperant una resposta perquè els oients, els anunciants i els professionals s’ho mereixen.

Però alguna cosa ha fet bé la ràdio, a diferència de la resta de mitjans, perquè sigui líder?
És més fàcil incorporar oients o espectadors al consum en català que no pas lectors. Però la clau en tots els casos rau a considerar que el lideratge no és un objectiu indiscriminat, sinó el resultat d’una estratègia intel·ligent i de fer la feina ben feta.

I amb la feina mal feta el podem perdre, i que passi a mans de la SER.
Però... Quan dieu això sembla que la SER sigui el dimoni. Jo vaig començar a fer partits de futbol en català a la SER! Deixem de mirar de reüll els altres i preguntem-nos per allò que fem nosaltres. Per què vam deixar perdre la Cadena 13? Què se n’ha fet del projecte d’Ona Catalana? Quina ambició té el projecte de RAC 1 i 8tv? Quin retorn obté la societat, la gent, les persones de l’activitat de tots aquells que han rebut llicències de l’administració per emetre? Amb quin criteri social de servei i amb quines garanties professionals es concedeixen llicències?

La capacitat dels professionals, per tant, no és un problema.
En general, no. El país està ple de bons professionals catalans desencisats. Gent amb talent, actitud constructiva i fidel a la nostra cultura que no han tingut les possibilitats que haurien trobat en qualsevol altre territori cultural “normal”, o aquí mateix si haguessin acceptat d’incorporar-se a la cultura associada a l’univers dominant.

Que no és el nostre...
Òbviament, no. Hi ha coincidències, transvasaments i influències però els catalans som un grup amb personalitat pròpia.Si no, ens seria més difícil gosar dir que som una nació. O a sant de què podríem reclamar l’Estatut? El que ens cal, des del punt de vista mediàtic, és orientar l’esforç en una doble direcció. Per una banda, mirar d’aconseguir que els catalans vegem reflectit el nostre país en els nostres mitjans davant la invasió de discursos aliens que, a més d’innecessaris, sovint són xarons i estúpids. Davant de la violència simbòlica cal que els discursos propis tinguin presència sòlida en les plataformes mediàtiques. I, per una altra banda, amb bones habilitats comunicatives hem d’assolir l’entrenteniment amb missatges interessants. Aquí trobem la síntesi difícil de negoci i servei. Perquè la televisió, ni la privada, no ha de prescindir de la funció social de servei. Per a tothom, per als qui han nascut aquí i per als qui han hagut de venir de fora. Una part de l’educació es fa des dels mitjans. No pot ser que els nostres fills llegeixin Rodoreda i no entenguin una de cada deu paraules, ni que en Gasol vagi pel món dient que el conflicte entre Catalunya i Espanya arrenca el 1936! També nosaltres, intermediaris de la comunicació, hauríem de ser més autocrítics, prenent consciència que som prescriptors de llengua.Com han de sortir si no els Maragall, Gaziel, Xammar o Pla del segle XXI?

Fins quan narraràs els partits del Barça?
No ho sé. Tinc un bon equip i ens agrada el que fem. Jo en dic, amb permís dels cuiners, ràdio de producte, perquè tot gira al voltant de la qualitat del producte. I com que la gent ho continua escoltant...

No t’has posat cap fita? Si guanyem la Champions...
No tinc costum de posar-me fites. Fa temps que em vaig adonar que era millor no esperar gaire coses de la vida. Així tot va millor. Abans he parlat amb vehèmencia de tot això de Catalunya, però això no vol dir que esperi que demà passat ja es tombi la truita perquè comprenc que les coses són com són. Però també crec que si no diem les coses mai no modificarem res, perquè les coses sempre estan establertes a favor del que mana. I l’únic que pot canviar les coses és el que obeeix.

Fa anys deies que hi ha dues menes de persones: les que busquen la felicitat i les que ja saben que no la trobaran mai. Has canviat la màxima?
Devíem fer alguna divagació amical al voltant d’un got de vi quan et vaig dir això, però és veritat que no concreto la idea de felicitat en res. El que sí que m’ha ensenyat la vida és que és molt, molt, molt gratificant donar. Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l’equilibri interior.

T’afalaga o t’incomoda que molts periodistes et diguin “mestre”?
M’afalaga. Perquè els que m’ho van començar a dir, m’ho deien de cor.

Les Claus

El manifest de l’ofici

L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat, que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim M. Puyal

Ser espanyol

Notícia publicada per Enric Cirici al diari AVUI, pàgina 25 el dijous, 4 de setembre del 2008


Jo sóc espanyol per imperatiu legal. No hi ha dubte que per anar pel món necessito un passaport que diu clarament que pertanyo a l'Estat espanyol; també el document d'identitat ho esmenta. Voto a les eleccions que es proposen a Espanya per a totes les àrees; les matrícules dels cotxes indiquen només la pertinença a l'Estat; si tinc un establiment públic he de situar la bandera espanyola en lloc preferent, i, sent els catalans tan legalistes, la posen en locals on no crec que hi hagi una obligació legal de posar-la, com els hotels. La por històrica ens fa habitualment vassalls i complidors estrictes d'allò que està manat o que ho suposem. Els espanyols d'origen castellà no estan obligats a comprendre la meva llengua, però nosaltres sí la seva; i així podríem anar traient exemples fins a l'avorriment. Tots els afers nacionals importants dels nostres conciutadans estan sotmesos als espanyols.

LLAVORS TENIM LA TEMPTACIÓ de fer veure que som allò que no podem ser per imperatiu legal: un passaport català que no val res, uns partits de futbol internacionals de costellada, banderes als vaixells sempre acompanyats de la "roja y gualda"; als cotxes enganxines del burro català, i als busos municipals, en les grans diades, signes nostàlgics que no fan mal a ningú. I així fins a l'infinit. No cal detallar més, perquè tots els que tinguin una mica de crosta catalana ho entendran i se sentiran contínuament sotmesos. La persistència en la humiliació deixa menysvalorada l'autoestima, i fins i tot fa dubtar a molts que estimen el país què som al món. I alguns tenen fins i tot la temptació d'oblidar que pertanyen a una catalanitat tan incòmoda. La universalitat del poble català i la seva emergència són trepitjats i ofegats per la internacionalitat espanyola en el mapa mundial.

LA REACCIÓ DELS PETITS PODERS que encara ens queden, els més febles en patriotisme, proposen sortides provincianes com ja feia Franco amb les setmanes que el règim anomenava Operación Catalunya: els Cors Clavé i alguna sardaneta que no fos la La santa espina. Dos magnífics valors utilitzats malèficament pels espanyols que saben de què va la pel·lícula -que malauradament són tots-. Molts catalans que accepten ser espanyols de província capdavantera parlen de la pluralitat, quan saben que és mentida; i no diguem de federalisme, que no existeix ni allà ni aquí. Alguns, innocents, prometen gratis la lluna, com referèndums independentistes el 2014, o altres irrealitats, com "la Casa Gran", i utopies de tots colors, però fins ara ningú no ha tingut la valentia de votar no als pressupostos de l'Estat.

LA REALITAT ÉS QUE LA COPE, El Mundo, Telecinco, etc. es van imposant entre la societat catalana: cap català no es dóna vergonya de llegir El País pel carrer, fent veure que ell sí que és universal; i no és conscient, o li és igual o s'ho creu, que contribueix a l'espanyolització de Catalunya. Els espanyols, tots, des del porter del ministeri fins al ministre, tenen clar que la catalanitat ha de desaparèixer. Nosaltres hem de prendre'n nota per evitar-ho, amb claredat, persistència i valentia. Jaume Picas deia: "Jo vull el mateix que vol Franco, però al revés".

I QUIN ÉS EL CAMÍ? LA POLÍTICA. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d'àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L'elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d'escollir els millors polítics. Hem d'intentar ser al més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d'acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners; també volen la nostra ànima.

ODA A L'AURA

Plena de cava i neures.
Cosa habitual amb tu.
Convida a baixar-te les calces.
I destroçar-te el cul.

La mamància es el teu valuart.
I el sexe la teva bandera.
Pots treure’t algún renard,
deixan-te acoplar per el darrera.

Cos espatarrant i ben fornit.
Que se n’aprofita el més vil.
Et foteries mig exèrcit.
I a tota la guardía civil.

Del Besós fins el Llobregat.
Amb els collons a la mà.
A molts homes has deixat.
Al no deixar-te cardar.

Les teves pantys son un ascensor.
De tant pujar i baixar.
Et podries fer d’or.
Si un día et poses a cobrar.

Cuida bé el perrús.
I no paris de fer-lo anar.
Sempre que en facis bon ús.
Que treballi i a disfrutar.

Generosa amb els teus amics.
Fas figures de totes posicions.
Que per refregar-te els pits.
Ens fas treure els pantalons.

Ja es netegen les espases.
I tú ensabona’t el cony.
Dons a les primeres estocades.
Durant nou mesos tindras un bony.

I això amiga meva s’acaba.
Dons m’agafa trempera.
I si no t’obres de cames.
Te l’endinyo pel darrera.

I sense fer-te una comanda.
No em voldria acomiadar.
Fes-me una mamada.
Si no tens ganes de cardar.


El Teu Boig De Sant Andreu.

Una de gallecs.

Explicació d’un paleta gallec a la companyia asseguradora que no comprenia, degut a la natura de les seves lesions, com podia haver ocorregut l’accident.
Aquest és un cas verídic la seva transcripció va ser obtinguda d’una còpia d’arxiu de l’asseguradora. El cas va ser jutjat pel tribunal de Primera instància de Pontevedra.

Excelentísimos Señores:
En respuesta a su pedido de informaciones adicionales declaro:
En el ítem Nº1 sobre mi participación en los acontecimientos, mencioné; “Tratando de ejecutar la tarea y sin ayuda”, como la causa de mi accidente.
Me piden en su carta que dé una declaración más detallada, por lo que espero que lo que sigue aclare de una vez por todas sus dudas.
Soy albañil desde hace 10 años y el día del accidente estaba trabajando sin ayuda, colocando los ladrillos en una pared del sexto piso del edificio en construcción en esta misma ciudad. Finalizadas mis tareas, verifiqué que habían sobrado aproximadamente 250 kilos de ladrillo. En vez de cargarlos hasta la planta baja a mano, decidí colocarlos en un barril y bajarlos con la ayuda de una roldana que felizmente se hallaba fijada en una viga en el techo del sexto piso.
Bajé hasta la planta baja, até el barril con una soga y con la ayuda de la roldana lo levanté hasta el sexto piso, atando el extremo de la soga en una columna de la planta baja. Luego subí y cargué los ladrillos al barril.
Volví a la planta baja desaté la soga y la agarré con fuerza de modo que los 250 kilos de ladrillos bajasen suavemente (debo indicar que en el ítem Nº1 de mi declaración a la policía he indicado que mi peso corporal es de 80 kilos) Sorpresivamente mis pies se separaron del suelo y comencé a ascender rápidamente arrastrado por la soga. Debido al susto perdí mi presencia en espíritu e irreflexivamente me aferré más aún a la soga mientras ascendía a una velocidad vertiginosa.
En las proximidades del tercer piso me encontré con el barril que bajaba a una velocidad aproximadamente similar a la de mi subida y me fue imposible evitar el choque. Creo que allí se produjo la fractura del cráneo.
Continué subiendo hasta que mis dedos se engancharon dentro de la roldana, lo que provocó la detención de mi subida y también las quebraduras múltiples de los dedos y de la muñeca. A esta altura de los acontecimientos ya había recuperado mi presencia de espíritu y pese a los dolores continué aferrado a la cuerda. Fue en este instante que el barril chocó contra el piso, su fondo se partió y todos los ladrillos se desparramaron.
Aproximadamente al pasar por el tercer piso me encontré con el barril vacio que subía como alma que lleva el diablo. En el choque que sobrevino estoy casi seguro que se produjeron las fracturas de tobillos y de la nariz. Este choque felizmente disminuyó la velocidad de mi caída, de manera que cuando aterricé sobre la montaña de ladrillos solo me quebré tres vértebras.
Lamento sin embargo informar que cuando me encontraba caído encima de los ladrillos con dolores insoportables, sin poderme moverme y viendo encima de mí el barril, perdí nuevamente mí presencia de espíritu y solté la soga.
Debido a que el barril pesaba más que la soga, descendió rápidamente y cayó sobre mis piernas, quebrándose las dos tibias.
Esperando haber aclarado definitivamente las causas y desarrollo de los acontecimientos, me despido atentamente.
Será justicia.

INCREÏBLE PERÒ CERT

PER TENIR-HO MES CLAR

El que em molesta no és que m'hagis enganyat, sinó que, d'ara en endavant ja no podré creure en tu. Nietzsche.
No és veritat que el matrimoni sigui indissoluble. Es dissol fàcilment en l'avorriment. Chumy.
El matrimoni és com la vida real: Un camp de batalla i no un llit de roses. Stevenson.
No hi ha res com l'amor d'una dona casada. És una cosa de la qual cap marit té la menor idea. Wilde.
El matrimoni és com una gàbia: Un veu als ocells desesperats per entrar i els de dins per sortir. Montaigne.
El matrimoni és una de les formes d'odiar-se els uns a altres en les persones de totes les classes socials. Byron.
Un home enamorat està incomplet fins que està casat, llavors està acabat. Gabor.
Gairebé sempre que un matrimoni es porta bé, és perquè un mana i l'altre obeeix. Sinó, que? Marañon.
El matrimoni és intentar solucionar entre dos, problemes que mai haguessin sorgit a l'estar sols. Eddy.
Un filòsof casat és per dir-ho clar, una figura ridícula. Nietzsche.
Els marits no són mai amants meravellosos com quan estan traint a la seva dona. Monroe.
Un fill és una pregunta que li fem al destí. Pemán.
És més fàcil quedar bé com amant que com a marit; perquè és més fàcil ser oportú i enginyós de tant en tant que tots els dies. Balzac.
L'amor és física, el matrimoni química. Dumes.
És necessari ser gairebé un geni per ser un bon marit. Balzac.
Només el bígam creu de veritat en el matrimoni. Chesterton.
Casar-se està bé, no casar-se està millor. Sant Agustí.
La monogàmia és com estar obligat a menjar patates fregides tots els dies. Miller
Totes les dones haurien de casar-se; els homes, no. Disraeli.

Cites d'en GROUXO

He de confessar que vaig néixer a una edat molt primerenca.

El que té de dolent l'amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s'han curat de la indisposició, es troben que s'han casat.

Mai entraria en un club que admetés com soci a un tipus com jo.

No puc dir que no estic en desacord amb tu.

Només hi ha una forma de saber si un home és honest: preguntar-l'hi. I si respon "sí ", llavors saps que està corrupte.

Disculpin si els anomeno cavallers, però és que no els conec molt bé.

Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.

Pagar el compte?... Quina costum tan absurda! (L'Hotel dels Embolics)

Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l'heroi és més gran que el de l'heroïna.

Em vaig casar pel jutjat. Hauria d'haver demanat un jurat.

Partint del no res vaig arribar als més alts cims de la misèria.

Vostè és la dona més bella que he vist en la meva vida... i això no diu molt en el meu favor. (El Conflicte dels Marx)

Fins ara amor meu... Caram!, el compte del sopar és caríssim... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria! (Una Nit a l'Òpera)

Estava amb aquesta dona perquè em recorda a tu ... els seus ulls, la seva cara, el seu riure...De fet, em recorda a tu més que tu. (Una Nit a l'Òpera)

Senyoreta... enviï un ram de roses vermelles i escrigui "T’estimo" al dors del compte. (Un Dia a les Carreres)

La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.

El verdader amor només es presenta una vegada a la vida... després ja no hi ha qui se’l tregui de sobre. (L'Hotel dels Embolics)

No pensi malament de mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual.


Oh! Mai podré oblidar el dia que em vaig casar amb aquella dona... Em van tirar píndoles vitamíniques en comptes d'arròs.

Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
.
- Per què i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
- A mi també m'agrada molt el meu pur, però de tant en tant m'ho trec de la boca. (Programa de TV You Bet Your Life)

M. Dumont:-Digue'm Wolfie, reiet meu, tindrem una casa meravellosa?
Groucho:-Per descomptat, no estaràs pensant a mudar-te, veritat?
M. Dumont:-No, però temo que quan portem un temps casats, una bonica jove aparegui en la teva vida i t'oblidis de mi.
Groucho:-No siguis tonta, t'escriuré dues vegades per setmana.

- Em Rentaria un parell de mitjons? (...) És la meva manera de dir-li que la estimo, res més.

Casa't amb mi i mai més miraré a cap altre cavall. (Un Dia a les Carreres)

A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?

Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d'entendre això!... Ràpid, busqui a un nen de cinc anys. (Sopa de Ganso)

Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi vostè enganyar, és realment un idiota.

No permetré injustícies ni joc brut, però, si s'enxampa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret... I donarem l'ordre de disparar! (Sopa de Ganso)

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després un remei equivocat.

Cavar trinxeres! Amb els nostres homes caient com mosques! No tenim temps per cavar trinxeres. Les haurem de comprar prefabricades. (Sopa de Ganso)

Noi: -Un cotxe i un xofer costen massa. He venut el meu cotxe.
Groucho: -Quina ximplesa! En el seu lloc, jo hagués venut el xofer i m'hagués quedat amb el cotxe.
Noi: -No pot ser. Necessito el xofer perquè em porti al treball al matí.
Groucho: -Però, com el portarà si no té cotxe?.
Noi: -No necessita portar-me. No tinc treball.

Bec per fer interessants a les altres persones.

Recordeu que estem lluitant per l'honor d'aquesta dona, i això és més del que va fer ella per si mateixa.

Escolti mosso, i no seria més fàcil que en lloc d'intentar ficar el meu bagul en el camarot, fiqués el meu camarot dins del bagul? (Una Nit a l'Òpera)

Servei d'habitacions? Enviï’m una habitació més gran.

Perdonin que no m'aixequi. (Epitafi de Groucho)

Proposits 2008

1 - L’amor etern dura aproximadament tres mesos.
2 - No et fiquis al món de les drogues, ja en som molts i en queda molt poca.
3 - Tot el temps passat va ser anterior.
4 - Tenir la consciència tranquil·la és símptoma de mala memòria.
5 - El que neix lleig i pobre té grans possibilitats, d’anar amb el temps a més.
6 - La gent honesta son inadaptats socials.
7 - Qui vulgui celest, que barregi blanc i blau.
8 - Peix que lluita contra la corrent, mor electrocutat.
9 - L’esclavitud no està abolida, l’han canviat per 8 hores diàries.
10 - Si la muntanya veus que ve, corre!, és un terratrèmol.
11 - L’important no es guanyar, sinó fer perdre a l’altre.
12 - No sóc un complert inútil, al menys serveixo de mal exemple.
13 - Diguem amb qui vas i et diré que tant em fot.
14 - Si no ets part de la solució, ets part del problema.
15 - Errar es humà, però donar la culpa a l’altre es més humà encara.
16 - Si “sed” és set, “vacío” vuit, “nuevo” és nou i “dios” es déu, “apaga i anem-nos”.
17 - L’important no és saber, l’important és saber el mòbil del que sap.
18 - La meva bogeria no la sofreixo, la gaudeixo minut a minut.
19 - Quina mala sort, allò que diuen: Avui per a tu i demà també.
20 - Es bo deixar la beguda, el dolent és no recordar a on.
21 - Els calers no fan la felicitat, la compren.
22 - Una dona em portà a la beguda, i mai l’hi vaig poder agrair.
23 - Si la novia perjudica el teu estudi, deix l’estudi i perjudica la novia.
24 - La intel·ligència em persegueix, però jo sóc molt més ràpid.
25 - Fuig de les temptacions poc a poc, que et puguin atrapar.
26 - La veritat absoluta no existeix, Serà cert?
27 - Tenim un món molt millor, però es caríssim.
28 - No hi ha cap tonto que se’n queixi i és que no els hi va gens malament.
29 - Estudiar és desconfiar de la intel·ligència del company del costat.
30 -La dona que no té sort amb els homes, mai sabrà la sort que té.
31 - Dones lletges. No!!!, son de difícil bellesa.
32 - La mandra és la mare de tots els vicis, i jo com a mare, la respecto molt.
33 - Quan un pardalet et diu quelcom a cau d’orella, estàs boig, ells no parlen.
34 - Cada mare es una sogra amb potència.
35 - L’important son els calers, la salut va i ve.
36 - El treball no mata a ningú, però per què exposar-se?
37 - No et prenguis mai la vida seriosament, no te’n sortiràs mai viu.
38 - Feliços els que mai esperen res, perquè mai seran defraudats.
39 - M’agrada que l’alcohol mati lentament, jo no tinc pressa.
40 - De les coses mes clares és la confusió.
41 - No et matis estudiant o és que vols ser un cadàver cult?.
42 - Els cementiris no son gens tristos, si no t’hi quedes, esclar.
43 - Tenim dues paraules que t’obriran moltes portes: “Empenyi” i “Estiri”.
44 - Déu meu, dóna’m paciència. Però ara mateix!!

CARTA AL DIRECTOR GENERAL DE VIAJES MARSANS

Nunca bien ponderado Sr. Director General de Marsans:

Según publicidad engañosa he intentado "escaparme" a Málaga un fin de semana y me ha sido imposible.

1º/ Imposible poder "disfrutar" de un fin de semana, si el primer problema es que no me da opciones a elegir con o sin desplazamientos, la única solución es "sin" y al irme a ver los vuelos. ¡Sorpresa! ¡¡Debo de irme al hospital más cercano a sacarme un riñón!! (Me gustaría saber si se llevan comisiones del aeropuerto o del hospital más cercano a esta dirección de los imbéciles que entran en su página web en busca de información).

2º/ Analizada toda la información de su página web, creo que la oferta que hacen al periódico de la cual ha surgido mi interés, la han puesto su "competencia" porqué no coincide la información de prensa con la recibida por internet, por lo tanto hay que darle un aplauso a la competencia, no se le puede echar nada en cara, puesto que son más legales que su propia página web.

3º/ Me siento muy defraudado pero a la vez no he descubierto nada nuevo, porqué al mirar la cantidad de oficinas que tienen repartidas por todo el territorio nacional, me confirma que solo los sinvergüenzas viven bien en este país, a las pruebas me remito. Roldán a su lado es un principiante, nunca tendrá ni tantas oficinas ni empleados que engañan más que los suyos, teniendo en cuenta que me quedé con las ganas de que me descolgaran el puto teléfono, pero de la organización de su empresa ya me dirigiré en otro momento a ustedes, ahora no puedo perderlo más, me tengo que ir a buscar un fin de semana Málaga. Me he prometido a mí mismo que gracias a ustedes me voy a "escapar", pero claro está que será con la competencia ya que sin ser engañosa me llevará a mi destino.

4º/ De todas formas y como información complementaria (¡más que la suya!) Hay verdaderas ofertas y destinos muy interesantes, consulte sus páginas web y lo comprobará por usted mismo.

5º/ Y que conste que personalmente le entiendo, sí señor, le comprendo perfectamente y es que con las empresas que tiene y llevarlas día a día, le será imposible el poder disfrutar de fines de semana, de poder "escaparse" de vivir estos momentos inolvidables, sí señor, le entiendo que pretenda jodernos a los demás el amargarnos es su lema diario, pero muy señor mío, no todos somos tontos, no todos llevamos "su" apellido y la prueba estará en que yo me "escaparé" a Málaga y usted señor mío, ni se moverá ni podrá "escaparse" porque no puede irse a la competencia.

6º/ Queda claro que hoy con engaños no se va a ninguna parte y las agencias o empresas que se dedican a su misma actividad comercial, tienen los días contados y mucho menos le queda a la suya porqué no se incorpora a los adelantos de INTERNET sino todo lo contrario, después se quejan de las ofertas que hacen directamente las compañías aéreas, como por ejemplo le pondré que yo he viajado a Málaga por 62 € ida y vuelta y ustedes me quieren cobrar 212 €, lo de Sierra Morena es un juego de niños comparado con lo suyo.

7º/ Y de momento me gustaría hacerle llegar una duda muy personal, esta actitud de la empresa, está estudiada para llevar viajes, creo que la licencia estaba sacada para otra actividad y alguien que no tenía nada que hacer se dedicó a los viajes, no sé si con la idea de comer a costa de los viajes de la tercera edad, que pobres pensionistas se dejan llevar por la sonrisa de un empleado (si es que se ríen, (porqué motivos no creo que tengan) desde luego nada me sorprendería el cierre de su empresa.

8º/ Y por último Sr. Director General, he llegado a la conclusión, que le quedan dos salidas, o usted modifica sus criterios de marketing o deje la empresa, si le interesa aprovechando mi viaje a Andalucía, le puedo dejar su currículum vitae en la primera piedra de Sierra Morena, me he enterado que siguen habiendo bandoleros por aquella zona y creo que podrían asociarse todos los como usted y a las sierras volverían a disfrutar de aquella fama que tanto nos han entretenido hasta por la televisión.

Sin más me despido con un cariñoso abrazo (la patada en el culo no he sido yo!!!!)


L' Agustí


P.D. En Carihuela me han dicho que hay ofertas de trabucos, de la munición ya me encargaré, después de comer pescaito frito a la salud de "Curro Marsans". Disculpe las molestias pero de la cueva se encargaran ustedes, los alquileres están como los viajes de SU agéncia!!!!!

MI MENTE RECLAMA TU PRESENCIA

Cierro los ojos y me ciño con premura a tu cuerpo...
Y mi mundo se llena, con tu voz...
Y con tu respirar inquieto...
Y las mariposas bailan en tu vientre quieto...
Y la respiración, se acelera y siento calor...
Un calor miedoso y espeso...
Y me abrazo a tu cintura...
Y me deslizo amor hasta tu cuello...
Y pegada a mi piel te siemto...
Emotiva, dulce y tierna...
Mientras tus manos...
Acarician mi espalda con fuego...
Que enciende mil sentimientos...
Te paras en mis caderas...
Y buscamos el encuentro....
El mar sube a mis labios...
La noche y la pìel tienen miedo...
Pero en la cabeza que gira...
Ya no caben más momentos...
Solo tú, solo yo, solo...
El presente del amor...
El presente del deseo...
Mis ojos se abren...
Se cierra el “luego”...
Te quiero en un murmullo...
En tu boca y en tu aliento...
Corren mis manos y las tuyas...
¡Oh las tuyas! Como las siento...
Ahora en mi espalda...
Luego en mi pecho...
Después en mi vientre..
Más tarde cercanas a mi sexo...
Y me cierras la boca...
Y mis labios son tuyos...
Dónde terminas, donde comienzo...
El mar cabalga en mis venas...
Te quiero sentir y tiemblo...
Te quiero negar pero sigo...
Un final, un principio...
Siento algo que es amor...
Amor quieto y rabioso que me acerca a tí...
Quiero tenerte, quiero besarte...
Quiero decirte que muero por tí...
Tus manos me piden...
Las mias no saben negar...
Mi cuerpo exige... el tuyo se da....
Un principio, un final...
Y el mar va a mi boca...
Y se abraza a la tuya...
Con ánsia loca...
Náufragos de amor...
Mis deseos, tu ardor...
Tus ánsias y mi amor...
Y te siento muy mujer...
Para compensar mi debilidad...
Fuerte, mimosa...
Cálida y serena...
Y el corazón, estalla en mi pecho...
Mi cuerpo se exita...
En la búsqueda del encuentro...
Y mi pecho se ofrece...
A tus labios abiertos...
Y me ciño mas a ti...
Y me siento erecto...
Y te pido en un susurro...
Y me contestas con un beso...
Entregando y poseyendo...
“Amor, no pares...
Que quiero que me sientas entero”...
Quiero ser tuyo esta noche...
Cual principe de un cuento...
Es tan cierto...
Tan dulce tan tierno...
Y me has tomado solo como tú sabes hacerlo...
He hecho el amor contigo...
En este sofá tan pequeño...
Mientras nos vigilaba la luna...
Y el suelo era nuestro lecho...
Y esta casa tan mia...
Era nuestro universo...
Y donde ahora sueña un cojín...
Estuvo el nido de tu cuerpo...
Que me abrazó con mimo...
Al volver amor...
A este mundo que no es nuestro...
Son las 04:25 estoy cansado y me duermo

y siento en la boca ahora,

el susurro de un te quiero,

cómplice de nuestro secreto...
Y el vaivén, se hace patente...
Y el movimiento...
De las caderas y el vientre...
El miedo y el deseo...
Ponen alas al momento...
Tú eres aire y yo soy viento...
Y eres agua y yo un llanto quieto...
Y mi cuerpo está LOCO...
Y el tuyo no halla concierto...
Cuando los suspiros salen...
Del fondo y del mas adentro...
Y ya no hay temblor...
Ni mariposas ni miedo...
Solo dos seres amando...
Volcados a un mismo tiempo...
Sudando nuestras ánsias...
Fabricando nuestros sueños...
Y quiero gritar bajo la luna...
¡AMOR TE QUIERO!...

P.D. BOIGxTU, no lo olvides, fué un SUEÑO.

REFLEXIÓ (Pedro Jesús Fernández)

-Totes les forces polítiques, en especial les perdedores, que són totes les que no guanyen,solen declarar el dia després de les eleccions:"Obrirem un procés de reflexió seriós profund i rigorós”.
Suposo que, si ho diuen, deu ser veritat. Però del que no tinc cap dubte és que aquesta reflexió, generalment, no serveix per a res. I per què dic això? Doncs perquè la reflexió, penso, no s’ha de fer després d’unes eleccions, que també, sinó que s’ha de fer cada dia. Els polítics s’han de preguntar per què la ciutadania cada vegada està més allunyada de la política. Per què existeix desafecció, com diu el nostre president Montilla. L’error és pensar que la política consisteixen una bona campanya subhasta electoral i a esperar els resultats. A veure si una vegada més passa el missatge.
La política, com ja he escrit en alguna altra ocasió, és diàleg. Els polítics han d'estar al carter escoltant els veïns, explicant les seves propostes, buscant la complicitat del veïnat per poder realitzar determinats projectes. Això es diu participació, que no només és qüestió d’estructures i normatives.
La ciutadania i els càrrecs electes, conjuntament, han de treballar per detectar i solucionar els problemes. Cal una major implicació dels ciutadans,que han de ser coresponsables de les transformacions estructurals de la seva ciutat. I això no és impossible d’aconseguir ja que instruments n’hi ha, si es vol. El vot del ciutadà no només ha de ser decisiu en els processos electorals i sobretot quan, com mil vegades hem pogut comprovar, els guanyadors s’obliden dels seus compromisos electorals. Hem de reclamar i exigir la nostra participació en totes aquelles qüestions que influeixen en la nostra qualitat de vida ja que una altra societat és possible amb mes justícia i equitat. Participar és prendre part i això ha d'anar acompanyat d’informació, saber, de voluntat política, voler, i de mitjans, poder.
Si els polítics no faciliten la informació i no escoten els veïns, difícilment aconseguiran generar confiança i recuperar la seva credibilitat.
Això sí, ells continuaran reflexionant i nosaltres amb més problemes... i a esperar la propera subhasta.

ENYORANÇA

Carn de la meva carn,
ocellet ballarí i esvalotat
que repiques com un picarol
moments excelsos i passats.

Quin bell amant
la manca de picardia,
amb un cos tan juganer
i ulls que per a mi voldria.

Tones d'amor i tendresa,
enveja de la gent adulta,
que cuitarem a destruir-les
i no passaràs factura.

Remolí d’ànsies i dubtes,
pou d'amor i sinceritat,
ràfegues d'anhels i preguntes
solar per edificar honestedat.

Un clar paisatge és ta mirada,
cos de vímet mogut per cent vents,
rialla franca i cantaire
amb ànima que cobegen els deus.

Pel passadís sentir tes petjades
que són els més afinats timbals,
no discuteixo el soroll que facis
si per a mi és música celestial.

El teu somriure és ma alegria,
la teva pena ma tristor,
encetem una nova vida
junts, plegats tu i jo.

El pare.

El Crist mut (Narcís-Jordi Aragó)

Article escrit per Narcís-Jordi Aragó publicat el 17 de març de 2008 al diari "El Punt".

Dos comensals del restaurant on transcorre íntegrament l'acció del film La cena, d'Ettore Scola, passen tot el sopar discutint. L'un, actor i director teatral, intenta convèncer l'altre, també actor, que representi una obra conjuntament amb ell. El problema rau que el seu paper s'ha de limitar a estar-se durant més d'una hora a escena sense dir ni un mot, assegut en una cadira amb les mans sobre els genolls, i això l'actor no ho vol acceptar de cap manera.

De mica en mica descobrim que l'obra que l'actor-director vol escenificar és El gran inquisidor, un fragment d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i que el personatge mut és Jesucrist, tornat a la Terra en ple segle XVI. Empresonat per la Inquisició, és sotmès a un brutal interrogatori. El gran inquisidor, un cardenal espanyol, pronuncia un implacable monòleg amb frases com aquestes: «Com has gosat tornar al món per amenaçar l'ordre que hem establert? Fa temps que l'Església s'ha vist obligada a corregir els teus errors evangèlics. El teu amor corromp el ramat dels fidels; només el nostre poder el salva. Nosaltres som ara els amos del món. Regnem en nom teu, però no estem amb tu. No t'estimem ni volem el teu amor; demà moriràs una altra vegada al patíbul.»

Jesús, que ha restat sempre mut sense defensar-se, s'alça lentament i, en silenci, s'acosta a l'inquisidor, i com a única resposta li fa un petó a la galta. Sobre aquest gest de perdó infinit cau el teló.

L'obra de Dostoievski ha estat representada fa poc a Madrid pel director britànic Peter Brook. Madrid no és un mal escenari per veure un cardenal enfrontat amb els valors evangèlics. En el film La cena, l'actor que es resistia a interpretar el Crist mut s'engresca amb el paper quan li expliquen l'escena final, i diu: «Aquesta és la gran troballa dramàtica; tan bon punt faci el petó al cardenal, tots els seus arguments esdevindran pura xerrameca.» Bona lliçó per ser recordada avui, com una mena de pregó de Setmana Santa.