El veritable avi Siset. La història del vell republicà de Besalú que va fascinar Lluís Llach

Article publicat per Toni Orensanz al diari La Vanguardia, el 4 d'agost del 2011.

L’avi Siset de L’estaca, el que parlava a Lluís Llach, segur que tomba,tomba, tomba, tenia per nom complet Narcís Llansa Tubau. Nascut en la recta final del segle XIX, republicà, barber a Besalú, el diminutiu Siset el va acompanyar tota la vida, des de la infantesa fins al dia en què va morir, a prop de la centena, el 1983.

Hi ha qui sosté que L’estaca és la cançó catalana moderna més versionada (en anglès, alemany, holandès, polonès…), però per a l’al•ludit Siset no va semblar mai que això tingués gaire transcendència. “La nova cançó ja no pertanyia al seu temps. Li havia arribat tard i potser per això mai no li va donar gaire importància ni a la cançó ni al fet que el seu nom hi sortís, com si tot aquell assumpte ja no tingués res a veure amb ell”, reflexiona Ponç Feliu, el nét de l’avi Siset i amic de Llach des que eren petits. “A set anys, en Siset havia après tant a buidar el boix com a fer anar la brotxa d’afaitar”, explica Ponç Feliu al llibre titulat, precisament, L’avi Siset (Planeta, 2004), en el qual relata la vida del seu avi. Barber tota la vida, com el seu pare, catalanista, antimonàrquic i fins i tot antitaurí, Narcís Llansa va arribar a ser regidor per Esquerra Republicana durant la Segona República. Va ser l’encarregat del cementiri en el primer Consistori republicà de Besalú i, en acabar la Guerra Civil de 1936-1939, la repressió franquista no se’n va oblidar.

Com a acte d’humiliació pública, al pobre Siset li va tocar escombrar l’església i fins i tot anaramissa de genolls i des dels primers bancs, al costat d’altres republicans, per la seva condició de rojos i ateus. “La por no va ser només patrimoni d’aquell pobre home. Siset –i tots els sisets del món– van passar molta por. La por de Siset, constantment renovada, es va convertir en crònica, i només es va apaivagar davant el fèretre de Franco un dia de novembre del 1975”, escriu Ponç Feliu en la seva biografia. Malgrat tot, l’avi Siset va continuar fidel a les seves idees republicanes i catalanistes, i en privat i a la barberia, segons qui fos l’auditori, es deixava anar mésomenys. Fins que van arribar els anys seixanta i Narcís Llansa va plegar veles i va tancar l’establiment. Va ser llavors quan va començar a freqüentar les cases de les dues filles, una de les quals vivia a Verges, on un dels néts tenia un amic que es deia Lluís, Lluís Llach. I entre xerrades, partides de botifarra i la seva afició a la pesca, l’adolescent i l’avi van anar forjant la seva relació. “Encara guardo moltíssimes imatges de l’avi Siset. Però potser les que conservo més profundes, i que ocupen un lloc important en el meu petit patrimoni de memòria, són les de la pesca a mitja tarda a qualsevol dels arenys del riu Ter, a prop de Verges”, va escriure Lluís Llach al pròleg del llibre de L’avi Siset. “A la resta d’amics el que ens agradava més era anar tot el dia amb bicicleta, amunt i avall, i sempre ens va sorprendre que al Lluís li agradés tant anar amb el meu avi a pescar, cosa que nosaltres consideràvem un avorriment”, recorda Ponç Feliu. “Les carpes podien estar-se ben tranquil•les perquè, al cap de molt poc estona, com qui estira un fil o inicia una sessió d’hipnosi, l’avi Siset m’embadalia explicant-me les seves coses. Coses: Quina paraula tan estranya! Ara diria que em donava lliçons de filosofia, història i vida”, diu Llach.


Lluís Llach era, en aquella època, un jovenet educat en un ambient que tenia poc o res a veure amb el que proclamava el seu amic gran. “Lluís va ser educat en un ambient molt conservador, molt religiós i el seu pare,amés, era l’alcalde franquista de Verges, amb la qual cosa l’avi Siset va ser la primera persona al món, i això és segur, que li va parlar de catalanisme, de llibertat, de República, i això el va marcar moltíssim quan no teníem més de 14 o 15 anys”, reflexiona Ponç Feliu. I així va sorgir L’estaca, incorporada a última hora al disc Concèntric (1968) com a tema absolutament subsidiari, perquè sobraven solcs al vinil i es necessitava una altra cançó de farcit. La resta ja se sap de sobres. L’avi Siset es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista, encara que molt pocs sabessin que el tal Siset era de carn i ossos. “No sé gaire bé com es va prendre que l’utilitzés en una cançó. En molt poc temps, L’estaca va agafar una dimensió que se’ns escapava tant a ell comami. De la mateixa manera que jo ja no me’n sentia gaire l’autor, potser ell tampoc no se sentia l’avi Siset del qual jo parlava”, va escriure Llach.