Cites d'en GROUXO

He de confessar que vaig néixer a una edat molt primerenca.

El que té de dolent l'amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s'han curat de la indisposició, es troben que s'han casat.

Mai entraria en un club que admetés com soci a un tipus com jo.

No puc dir que no estic en desacord amb tu.

Només hi ha una forma de saber si un home és honest: preguntar-l'hi. I si respon "sí ", llavors saps que està corrupte.

Disculpin si els anomeno cavallers, però és que no els conec molt bé.

Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.

Pagar el compte?... Quina costum tan absurda! (L'Hotel dels Embolics)

Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l'heroi és més gran que el de l'heroïna.

Em vaig casar pel jutjat. Hauria d'haver demanat un jurat.

Partint del no res vaig arribar als més alts cims de la misèria.

Vostè és la dona més bella que he vist en la meva vida... i això no diu molt en el meu favor. (El Conflicte dels Marx)

Fins ara amor meu... Caram!, el compte del sopar és caríssim... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria! (Una Nit a l'Òpera)

Estava amb aquesta dona perquè em recorda a tu ... els seus ulls, la seva cara, el seu riure...De fet, em recorda a tu més que tu. (Una Nit a l'Òpera)

Senyoreta... enviï un ram de roses vermelles i escrigui "T’estimo" al dors del compte. (Un Dia a les Carreres)

La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.

El verdader amor només es presenta una vegada a la vida... després ja no hi ha qui se’l tregui de sobre. (L'Hotel dels Embolics)

No pensi malament de mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual.


Oh! Mai podré oblidar el dia que em vaig casar amb aquella dona... Em van tirar píndoles vitamíniques en comptes d'arròs.

Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
.
- Per què i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
- A mi també m'agrada molt el meu pur, però de tant en tant m'ho trec de la boca. (Programa de TV You Bet Your Life)

M. Dumont:-Digue'm Wolfie, reiet meu, tindrem una casa meravellosa?
Groucho:-Per descomptat, no estaràs pensant a mudar-te, veritat?
M. Dumont:-No, però temo que quan portem un temps casats, una bonica jove aparegui en la teva vida i t'oblidis de mi.
Groucho:-No siguis tonta, t'escriuré dues vegades per setmana.

- Em Rentaria un parell de mitjons? (...) És la meva manera de dir-li que la estimo, res més.

Casa't amb mi i mai més miraré a cap altre cavall. (Un Dia a les Carreres)

A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?

Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d'entendre això!... Ràpid, busqui a un nen de cinc anys. (Sopa de Ganso)

Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi vostè enganyar, és realment un idiota.

No permetré injustícies ni joc brut, però, si s'enxampa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret... I donarem l'ordre de disparar! (Sopa de Ganso)

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després un remei equivocat.

Cavar trinxeres! Amb els nostres homes caient com mosques! No tenim temps per cavar trinxeres. Les haurem de comprar prefabricades. (Sopa de Ganso)

Noi: -Un cotxe i un xofer costen massa. He venut el meu cotxe.
Groucho: -Quina ximplesa! En el seu lloc, jo hagués venut el xofer i m'hagués quedat amb el cotxe.
Noi: -No pot ser. Necessito el xofer perquè em porti al treball al matí.
Groucho: -Però, com el portarà si no té cotxe?.
Noi: -No necessita portar-me. No tinc treball.

Bec per fer interessants a les altres persones.

Recordeu que estem lluitant per l'honor d'aquesta dona, i això és més del que va fer ella per si mateixa.

Escolti mosso, i no seria més fàcil que en lloc d'intentar ficar el meu bagul en el camarot, fiqués el meu camarot dins del bagul? (Una Nit a l'Òpera)

Servei d'habitacions? Enviï’m una habitació més gran.

Perdonin que no m'aixequi. (Epitafi de Groucho)

Proposits 2008

1 - L’amor etern dura aproximadament tres mesos.
2 - No et fiquis al món de les drogues, ja en som molts i en queda molt poca.
3 - Tot el temps passat va ser anterior.
4 - Tenir la consciència tranquil·la és símptoma de mala memòria.
5 - El que neix lleig i pobre té grans possibilitats, d’anar amb el temps a més.
6 - La gent honesta son inadaptats socials.
7 - Qui vulgui celest, que barregi blanc i blau.
8 - Peix que lluita contra la corrent, mor electrocutat.
9 - L’esclavitud no està abolida, l’han canviat per 8 hores diàries.
10 - Si la muntanya veus que ve, corre!, és un terratrèmol.
11 - L’important no es guanyar, sinó fer perdre a l’altre.
12 - No sóc un complert inútil, al menys serveixo de mal exemple.
13 - Diguem amb qui vas i et diré que tant em fot.
14 - Si no ets part de la solució, ets part del problema.
15 - Errar es humà, però donar la culpa a l’altre es més humà encara.
16 - Si “sed” és set, “vacío” vuit, “nuevo” és nou i “dios” es déu, “apaga i anem-nos”.
17 - L’important no és saber, l’important és saber el mòbil del que sap.
18 - La meva bogeria no la sofreixo, la gaudeixo minut a minut.
19 - Quina mala sort, allò que diuen: Avui per a tu i demà també.
20 - Es bo deixar la beguda, el dolent és no recordar a on.
21 - Els calers no fan la felicitat, la compren.
22 - Una dona em portà a la beguda, i mai l’hi vaig poder agrair.
23 - Si la novia perjudica el teu estudi, deix l’estudi i perjudica la novia.
24 - La intel·ligència em persegueix, però jo sóc molt més ràpid.
25 - Fuig de les temptacions poc a poc, que et puguin atrapar.
26 - La veritat absoluta no existeix, Serà cert?
27 - Tenim un món molt millor, però es caríssim.
28 - No hi ha cap tonto que se’n queixi i és que no els hi va gens malament.
29 - Estudiar és desconfiar de la intel·ligència del company del costat.
30 -La dona que no té sort amb els homes, mai sabrà la sort que té.
31 - Dones lletges. No!!!, son de difícil bellesa.
32 - La mandra és la mare de tots els vicis, i jo com a mare, la respecto molt.
33 - Quan un pardalet et diu quelcom a cau d’orella, estàs boig, ells no parlen.
34 - Cada mare es una sogra amb potència.
35 - L’important son els calers, la salut va i ve.
36 - El treball no mata a ningú, però per què exposar-se?
37 - No et prenguis mai la vida seriosament, no te’n sortiràs mai viu.
38 - Feliços els que mai esperen res, perquè mai seran defraudats.
39 - M’agrada que l’alcohol mati lentament, jo no tinc pressa.
40 - De les coses mes clares és la confusió.
41 - No et matis estudiant o és que vols ser un cadàver cult?.
42 - Els cementiris no son gens tristos, si no t’hi quedes, esclar.
43 - Tenim dues paraules que t’obriran moltes portes: “Empenyi” i “Estiri”.
44 - Déu meu, dóna’m paciència. Però ara mateix!!

CARTA AL DIRECTOR GENERAL DE VIAJES MARSANS

Nunca bien ponderado Sr. Director General de Marsans:

Según publicidad engañosa he intentado "escaparme" a Málaga un fin de semana y me ha sido imposible.

1º/ Imposible poder "disfrutar" de un fin de semana, si el primer problema es que no me da opciones a elegir con o sin desplazamientos, la única solución es "sin" y al irme a ver los vuelos. ¡Sorpresa! ¡¡Debo de irme al hospital más cercano a sacarme un riñón!! (Me gustaría saber si se llevan comisiones del aeropuerto o del hospital más cercano a esta dirección de los imbéciles que entran en su página web en busca de información).

2º/ Analizada toda la información de su página web, creo que la oferta que hacen al periódico de la cual ha surgido mi interés, la han puesto su "competencia" porqué no coincide la información de prensa con la recibida por internet, por lo tanto hay que darle un aplauso a la competencia, no se le puede echar nada en cara, puesto que son más legales que su propia página web.

3º/ Me siento muy defraudado pero a la vez no he descubierto nada nuevo, porqué al mirar la cantidad de oficinas que tienen repartidas por todo el territorio nacional, me confirma que solo los sinvergüenzas viven bien en este país, a las pruebas me remito. Roldán a su lado es un principiante, nunca tendrá ni tantas oficinas ni empleados que engañan más que los suyos, teniendo en cuenta que me quedé con las ganas de que me descolgaran el puto teléfono, pero de la organización de su empresa ya me dirigiré en otro momento a ustedes, ahora no puedo perderlo más, me tengo que ir a buscar un fin de semana Málaga. Me he prometido a mí mismo que gracias a ustedes me voy a "escapar", pero claro está que será con la competencia ya que sin ser engañosa me llevará a mi destino.

4º/ De todas formas y como información complementaria (¡más que la suya!) Hay verdaderas ofertas y destinos muy interesantes, consulte sus páginas web y lo comprobará por usted mismo.

5º/ Y que conste que personalmente le entiendo, sí señor, le comprendo perfectamente y es que con las empresas que tiene y llevarlas día a día, le será imposible el poder disfrutar de fines de semana, de poder "escaparse" de vivir estos momentos inolvidables, sí señor, le entiendo que pretenda jodernos a los demás el amargarnos es su lema diario, pero muy señor mío, no todos somos tontos, no todos llevamos "su" apellido y la prueba estará en que yo me "escaparé" a Málaga y usted señor mío, ni se moverá ni podrá "escaparse" porque no puede irse a la competencia.

6º/ Queda claro que hoy con engaños no se va a ninguna parte y las agencias o empresas que se dedican a su misma actividad comercial, tienen los días contados y mucho menos le queda a la suya porqué no se incorpora a los adelantos de INTERNET sino todo lo contrario, después se quejan de las ofertas que hacen directamente las compañías aéreas, como por ejemplo le pondré que yo he viajado a Málaga por 62 € ida y vuelta y ustedes me quieren cobrar 212 €, lo de Sierra Morena es un juego de niños comparado con lo suyo.

7º/ Y de momento me gustaría hacerle llegar una duda muy personal, esta actitud de la empresa, está estudiada para llevar viajes, creo que la licencia estaba sacada para otra actividad y alguien que no tenía nada que hacer se dedicó a los viajes, no sé si con la idea de comer a costa de los viajes de la tercera edad, que pobres pensionistas se dejan llevar por la sonrisa de un empleado (si es que se ríen, (porqué motivos no creo que tengan) desde luego nada me sorprendería el cierre de su empresa.

8º/ Y por último Sr. Director General, he llegado a la conclusión, que le quedan dos salidas, o usted modifica sus criterios de marketing o deje la empresa, si le interesa aprovechando mi viaje a Andalucía, le puedo dejar su currículum vitae en la primera piedra de Sierra Morena, me he enterado que siguen habiendo bandoleros por aquella zona y creo que podrían asociarse todos los como usted y a las sierras volverían a disfrutar de aquella fama que tanto nos han entretenido hasta por la televisión.

Sin más me despido con un cariñoso abrazo (la patada en el culo no he sido yo!!!!)


L' Agustí


P.D. En Carihuela me han dicho que hay ofertas de trabucos, de la munición ya me encargaré, después de comer pescaito frito a la salud de "Curro Marsans". Disculpe las molestias pero de la cueva se encargaran ustedes, los alquileres están como los viajes de SU agéncia!!!!!

MI MENTE RECLAMA TU PRESENCIA

Cierro los ojos y me ciño con premura a tu cuerpo...
Y mi mundo se llena, con tu voz...
Y con tu respirar inquieto...
Y las mariposas bailan en tu vientre quieto...
Y la respiración, se acelera y siento calor...
Un calor miedoso y espeso...
Y me abrazo a tu cintura...
Y me deslizo amor hasta tu cuello...
Y pegada a mi piel te siemto...
Emotiva, dulce y tierna...
Mientras tus manos...
Acarician mi espalda con fuego...
Que enciende mil sentimientos...
Te paras en mis caderas...
Y buscamos el encuentro....
El mar sube a mis labios...
La noche y la pìel tienen miedo...
Pero en la cabeza que gira...
Ya no caben más momentos...
Solo tú, solo yo, solo...
El presente del amor...
El presente del deseo...
Mis ojos se abren...
Se cierra el “luego”...
Te quiero en un murmullo...
En tu boca y en tu aliento...
Corren mis manos y las tuyas...
¡Oh las tuyas! Como las siento...
Ahora en mi espalda...
Luego en mi pecho...
Después en mi vientre..
Más tarde cercanas a mi sexo...
Y me cierras la boca...
Y mis labios son tuyos...
Dónde terminas, donde comienzo...
El mar cabalga en mis venas...
Te quiero sentir y tiemblo...
Te quiero negar pero sigo...
Un final, un principio...
Siento algo que es amor...
Amor quieto y rabioso que me acerca a tí...
Quiero tenerte, quiero besarte...
Quiero decirte que muero por tí...
Tus manos me piden...
Las mias no saben negar...
Mi cuerpo exige... el tuyo se da....
Un principio, un final...
Y el mar va a mi boca...
Y se abraza a la tuya...
Con ánsia loca...
Náufragos de amor...
Mis deseos, tu ardor...
Tus ánsias y mi amor...
Y te siento muy mujer...
Para compensar mi debilidad...
Fuerte, mimosa...
Cálida y serena...
Y el corazón, estalla en mi pecho...
Mi cuerpo se exita...
En la búsqueda del encuentro...
Y mi pecho se ofrece...
A tus labios abiertos...
Y me ciño mas a ti...
Y me siento erecto...
Y te pido en un susurro...
Y me contestas con un beso...
Entregando y poseyendo...
“Amor, no pares...
Que quiero que me sientas entero”...
Quiero ser tuyo esta noche...
Cual principe de un cuento...
Es tan cierto...
Tan dulce tan tierno...
Y me has tomado solo como tú sabes hacerlo...
He hecho el amor contigo...
En este sofá tan pequeño...
Mientras nos vigilaba la luna...
Y el suelo era nuestro lecho...
Y esta casa tan mia...
Era nuestro universo...
Y donde ahora sueña un cojín...
Estuvo el nido de tu cuerpo...
Que me abrazó con mimo...
Al volver amor...
A este mundo que no es nuestro...
Son las 04:25 estoy cansado y me duermo

y siento en la boca ahora,

el susurro de un te quiero,

cómplice de nuestro secreto...
Y el vaivén, se hace patente...
Y el movimiento...
De las caderas y el vientre...
El miedo y el deseo...
Ponen alas al momento...
Tú eres aire y yo soy viento...
Y eres agua y yo un llanto quieto...
Y mi cuerpo está LOCO...
Y el tuyo no halla concierto...
Cuando los suspiros salen...
Del fondo y del mas adentro...
Y ya no hay temblor...
Ni mariposas ni miedo...
Solo dos seres amando...
Volcados a un mismo tiempo...
Sudando nuestras ánsias...
Fabricando nuestros sueños...
Y quiero gritar bajo la luna...
¡AMOR TE QUIERO!...

P.D. BOIGxTU, no lo olvides, fué un SUEÑO.

REFLEXIÓ (Pedro Jesús Fernández)

-Totes les forces polítiques, en especial les perdedores, que són totes les que no guanyen,solen declarar el dia després de les eleccions:"Obrirem un procés de reflexió seriós profund i rigorós”.
Suposo que, si ho diuen, deu ser veritat. Però del que no tinc cap dubte és que aquesta reflexió, generalment, no serveix per a res. I per què dic això? Doncs perquè la reflexió, penso, no s’ha de fer després d’unes eleccions, que també, sinó que s’ha de fer cada dia. Els polítics s’han de preguntar per què la ciutadania cada vegada està més allunyada de la política. Per què existeix desafecció, com diu el nostre president Montilla. L’error és pensar que la política consisteixen una bona campanya subhasta electoral i a esperar els resultats. A veure si una vegada més passa el missatge.
La política, com ja he escrit en alguna altra ocasió, és diàleg. Els polítics han d'estar al carter escoltant els veïns, explicant les seves propostes, buscant la complicitat del veïnat per poder realitzar determinats projectes. Això es diu participació, que no només és qüestió d’estructures i normatives.
La ciutadania i els càrrecs electes, conjuntament, han de treballar per detectar i solucionar els problemes. Cal una major implicació dels ciutadans,que han de ser coresponsables de les transformacions estructurals de la seva ciutat. I això no és impossible d’aconseguir ja que instruments n’hi ha, si es vol. El vot del ciutadà no només ha de ser decisiu en els processos electorals i sobretot quan, com mil vegades hem pogut comprovar, els guanyadors s’obliden dels seus compromisos electorals. Hem de reclamar i exigir la nostra participació en totes aquelles qüestions que influeixen en la nostra qualitat de vida ja que una altra societat és possible amb mes justícia i equitat. Participar és prendre part i això ha d'anar acompanyat d’informació, saber, de voluntat política, voler, i de mitjans, poder.
Si els polítics no faciliten la informació i no escoten els veïns, difícilment aconseguiran generar confiança i recuperar la seva credibilitat.
Això sí, ells continuaran reflexionant i nosaltres amb més problemes... i a esperar la propera subhasta.

ENYORANÇA

Carn de la meva carn,
ocellet ballarí i esvalotat
que repiques com un picarol
moments excelsos i passats.

Quin bell amant
la manca de picardia,
amb un cos tan juganer
i ulls que per a mi voldria.

Tones d'amor i tendresa,
enveja de la gent adulta,
que cuitarem a destruir-les
i no passaràs factura.

Remolí d’ànsies i dubtes,
pou d'amor i sinceritat,
ràfegues d'anhels i preguntes
solar per edificar honestedat.

Un clar paisatge és ta mirada,
cos de vímet mogut per cent vents,
rialla franca i cantaire
amb ànima que cobegen els deus.

Pel passadís sentir tes petjades
que són els més afinats timbals,
no discuteixo el soroll que facis
si per a mi és música celestial.

El teu somriure és ma alegria,
la teva pena ma tristor,
encetem una nova vida
junts, plegats tu i jo.

El pare.

El Crist mut (Narcís-Jordi Aragó)

Article escrit per Narcís-Jordi Aragó publicat el 17 de març de 2008 al diari "El Punt".

Dos comensals del restaurant on transcorre íntegrament l'acció del film La cena, d'Ettore Scola, passen tot el sopar discutint. L'un, actor i director teatral, intenta convèncer l'altre, també actor, que representi una obra conjuntament amb ell. El problema rau que el seu paper s'ha de limitar a estar-se durant més d'una hora a escena sense dir ni un mot, assegut en una cadira amb les mans sobre els genolls, i això l'actor no ho vol acceptar de cap manera.

De mica en mica descobrim que l'obra que l'actor-director vol escenificar és El gran inquisidor, un fragment d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i que el personatge mut és Jesucrist, tornat a la Terra en ple segle XVI. Empresonat per la Inquisició, és sotmès a un brutal interrogatori. El gran inquisidor, un cardenal espanyol, pronuncia un implacable monòleg amb frases com aquestes: «Com has gosat tornar al món per amenaçar l'ordre que hem establert? Fa temps que l'Església s'ha vist obligada a corregir els teus errors evangèlics. El teu amor corromp el ramat dels fidels; només el nostre poder el salva. Nosaltres som ara els amos del món. Regnem en nom teu, però no estem amb tu. No t'estimem ni volem el teu amor; demà moriràs una altra vegada al patíbul.»

Jesús, que ha restat sempre mut sense defensar-se, s'alça lentament i, en silenci, s'acosta a l'inquisidor, i com a única resposta li fa un petó a la galta. Sobre aquest gest de perdó infinit cau el teló.

L'obra de Dostoievski ha estat representada fa poc a Madrid pel director britànic Peter Brook. Madrid no és un mal escenari per veure un cardenal enfrontat amb els valors evangèlics. En el film La cena, l'actor que es resistia a interpretar el Crist mut s'engresca amb el paper quan li expliquen l'escena final, i diu: «Aquesta és la gran troballa dramàtica; tan bon punt faci el petó al cardenal, tots els seus arguments esdevindran pura xerrameca.» Bona lliçó per ser recordada avui, com una mena de pregó de Setmana Santa.

Espanya, nació de més de 500 anys? (Armand de Fluvià)

Article escrit per Armand de Fluvià, publicat el 8 de març de 2.008 al diari AVUI.

Al debat Zapatero-Rajoy, aquest darrer va dir clarament: "España es una nación de más de 500 años de historia". És el que creuen la majoria d'espanyols i un gran nombre de catalans. Ho tinc comprovat. És el que hom ha estat ensenyant a les escoles des de temps immemorials. I això és una falsedat històrica que els polítics de Catalunya haurien de tenir clar i corregir cada vegada que surt. La majoria creu en la famosa unidad nacional, realitzada, segons els espanyols, pels Reis Catòlics. És una gran mentida. Hom pot parlar d'Espanya com a entitat política només des de l' annexió de la Corona d'Aragó a la de Castella "por justo derecho de conquista" (són paraules de Felip V) en virtut dels decrets de Nova Planta. Abans només podríem parlar d'Espanya com a entitat geogràfica, i encara, perquè el més correcte seria parlar de península Ibèrica. Quelcom semblant podríem dir d'Itàlia, entitat política des de la seva unificació el 1860; abans era una entitat geogràfica.
Armand de Fluvià

ELS BABAUS (Isabel-Clara Simó)

Article escrit per Isabel-Clara Simó, publicat l'1 de març de 2.008 al diari AVUI.

Espanya s'ha enriquit amb la democràcia, s'ha industrialitzat de pressa, ha imitat amb encert els països més avançats de l'entorn i té projectes de futur (entre els quals, la desaparició dels nacionalismes: el d'Euskadi, a la força; el català per inanició; el de Galícia i València pel treball conscient i aplicat dels seus mateixos habitants). Espanya ha extorquit Catalunya i li ha tret el suc amb una determinació que fa basarda; se n'ha aprofitat sense manies i òbviament no pensa fer un pacte equitatiu de cap espècie. Com deia ahir David González en aquest diari, Catalunya comença a no ser necessària a Espanya, econòmicament i industrial, i ara, per tant, la befa és lliure. Les campanyes contra els productes catalans, les burles de la ministra de Foment, les xulades d'uns quants ministres del PP o les promeses buides de ZP ho demostren. Catalunya ha deixat de ser temuda, políticament, i admirada econòmicament i ha passat a ser ridiculitzada i ignorada. Això, esclar, ha fet créixer l'independentisme però ha fet més inviable el camí.

En primer lloc, perquè els polítics de tots els colors han pactat amb Madrid en un moment o altre d'aquesta operació d'aniquilació de Catalunya, i per tant han perdut la confiança general; en segon lloc, perquè, fem el que fem, serem sempre escombrats per la força numèrica de l'espanyolisme, sumant el que ve d'Espanya i el que ve de Catalunya. I tercer, perquè no ens hem adonat de res. Si celebrem, per exemple, l'arribada de l'AVE, quan sigui, ja podem ser declarats els babaus oficials de l'Espanya emergent.

ISABEL-CLARA SIMÓ

CURIOSITATS LLINGÜÍSTIQUES DEL CATALÀ I EL CASTELLÀ

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns 'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una
llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

J.Vaderribas va escriure una carta brutal contra Catalunya i els catalans al diari EL MUNDO... I li han respost... En primer lloc, teniu la carta de J. Vaderribas i en segon lloc, la resposta per part del Sr. Jordi Net. És boníssima!

Carta de J. Vaderribas publicada a EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por riclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el por qué. Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí.

A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto, no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón.

Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes. No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo.

Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra auténtica preocupación debe estar centrada en el norte. Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.

EN RESPUESTA A SU CARTA:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y defachatez me va como anillo al dedo.

La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?).

De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalanoaragonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetaría las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero.

Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes).

Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes.

Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos. Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.

Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser.

Simplemente porque son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

¡A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes! Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i serem! Jordi Net