De desagraïts... l'infern n'és ple

Notícia publicada per l'historiador Oriol Junqueras al diari AVUI, pàgina 25 el divendres, 31 d' octubre del 2008


En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.
Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.
Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.
Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Estem en una fase de clara decadència

Entrevista a Joaquim Maria Puyal realitzada per el periodista Xavier Bosch publicada per al diari AVUI, pàgina 12 el diumenge, 26 d'octubre del 2008

Com s’atura aquesta creixent fragilitat del periodista que denuncia el teu manifest?
Des de dins. Jo proposo de situar l’ofici en l’eix de la professió periodística. El cirurgià que fa una artroscòpia al quiròfan mana més que el ministre de Sanitat i mana més que l’OMS, en aquell moment. Aquell home és 100% autoritat perquè és 100% responsabilitat. Això també hauria de passar en el periodisme.

S’ha fet una nova llei de la Corporació per blindar els periodistes. ¿Et fa l’efecte que s’està aconseguint?
Actualment, al davant de la Corporació hi ha persones vàlides a les quals s’ha de donar un marge de confiança. Ara bé, el resultat de l’aplicació de la nova llei no cobreix les garanties d’independència professional que jo esperava. Això de no veure correspostes les expectatives ens passa massa sovint: amb l’Estatut, amb el finançament, amb les seleccions, amb el calendari del TGV i les infraestructures...

"El país està ple de bons professionals catalans desencisats"

Al teu despatx hi tenies emmarcada aquella frase de Salvador Espriu de: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Podem exigir a tots els professionals que tinguin aquest compromís teu?
No hem d’exigir res a ningú. Individualment cadascú ha de tenir llibertat per fer el que vulgui en el marc, això sí, del compromís deontològic. Però és veritat que tenim la llengua en una situació crítica. Encara hi som a temps però cada cop n’hi ha menys, de temps. La nostra producció literària és magnífica, l’oferta teatral és abundant, tenim un munt de treballs d’investigació lingüística, però a Catalunya no cal saber català per viure com viuen els catalans. I molts d’ells no semblen preocupats, gens ni mica, per aquesta davallada de l’ús vehicular de la llengua. És un dels senyals que permeten dir que som en una fase de clara decadència.

Però el Barça, per exemple, ara té un entrenador que respon en català fora de casa.
Aquest és un cas individual. I exemplar si vols, que no ho sé. El que em fa parlar de decadència és la tendència general. Als anys 50 o 60 a Catalunya estava penalitzat el català, però la major part de la gent sabia que el català era la seva llengua. I era útil saber-la: els immigrants s’adonaven que si no s’incorporaven lingüísticament al català sempre eren immigrants. La llengua era un instrument per tenir oportunitats i avantatges.

Ara no els cal.
Acabada la dictadura i després d’un inici relativament esperançador, es produeix el retrocés. Fa anys que els dèficits en el terreny de les comunicacions col·lectives no paren de créixer. Enfront de la globalització i la persistent aspersió de missatges forasters, caldria per part de Catalunya una actitud valenta. “Ep! Que nosaltres tenim els nostres assumptes i el nostre marc referencial”. “Ep! Que la nostra personalitat col·lectiva té dret a sortir als aparadors mediàtics, per fer-nos conèixer mútuament, enfortir-nos i retroalimentar el nostre propi orgull com a poble, o com a comunitat, o grup, o nació, o país...”, digues-li com vulguis. Als catalans ens falta orgull col·lectiu.

Fa catorze anys que vas fer el teu últim programa a TV3. Hi ha un clam que diu que Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir algú com el Puyal no fent tele.
Aquesta és una cosa molt menor. Cal preguntar-se per què Catalunya no té un millor servei d’aspersió de missatges col·lectius. Ja fa anys que en Gifreu va parlar de “l’espai català de comunicació”. Doncs bé, jo dic que si aquest espai fos “escènic”, a Catalunya tenim públic propi (receptors de missatges), actors, guionistes, tramoistes (professionals) però ens falten companyies i teatres nostres (productors i mitjans), entenent per nostres els del nostre univers simbòlic i del nostre marc referencial. On són els empresaris de la comunicació disposats a jugar aquest paper?

A tu t’han festejat tots dos: tant Zeta com Godó...
No, no... Jo m’he ofert, jo he buscat la possibilitat de veure si podia plantejar alguna cosa que els interessés, amb l’enorme desigualtat de ser jo un professional i els meus interlocutors uns empresaris grans. Jo observo el problema des de la necessitat. Crec que ens fa falta un teixit comunicatiu català diferent del que tenim. I em reca comprovar que no hi fem res.

Al capdavall, per què no poses tu els calés?
Perquè no és un problema de calés. Cal coratge polític i audàcia empresarial en el marc del compromís sociocultural.

Però quin és el teu pecat? La independència?
Jo no he volgut reconèixer mai cap fòbia ni cap fília que pogués comprometre la meva llibertat professional i això potser hi ha gent que no ho perdona. Però que quedi clar que jo personalment no em queixo. A títol individual he estat i sóc un professional molt afortunat que he pogut organitzar grups de treball amb col·legues de gran talent i professionalitat. Si algun encert he tingut ha estat aquest.Em sento un privilegiat.

¿Als matins què escoltes, el Basté o la Neus Bonet?
Jo ho escolto tot. Igual que quan miro la tele, vaig constantment d’una banda a l’altra. És veritat que escolto molta ràdio. M’agrada estar situat i saber per on navega cadascú.

¿Tems la fuita d’oients de Catalunya Ràdio, sense l’Antoni Bassas?
És lògic que trobi a faltar un professional del seu talent. Però tant Catalunya Ràdio com TVC han crescut sense tenir un model previ i això fa temps que passa factura. Considero que el retrocés de Catalunya Ràdio és anterior a la pèrdua, òbviament molt notable, de l’Antoni.

Les xifres no ho indiquen així. Al capdavall, fa vuit anys que va sortir RAC 1, ha arribat als 300.000 oients, i Catalunya Ràdio en tot aquest temps només n’ha perdut 20.000.
Les xifres de l’EGM potser tenen validesa per al mercat espanyol però no en tenen prou a Catalunya. Vet aquí un altre exemple de la subsidiarietat que patim els que ens desenvolupem industrialment en català. Per no parlar de quan gosen extrapolar dades de les transmissions de futbol sense haver fet mai, ni una sola vegada, la pregunta clau: quina transmissió vol escoltar l’enquestat? Això és inacceptable. Per això he proposat un estudi com cal. Estic esperant una resposta perquè els oients, els anunciants i els professionals s’ho mereixen.

Però alguna cosa ha fet bé la ràdio, a diferència de la resta de mitjans, perquè sigui líder?
És més fàcil incorporar oients o espectadors al consum en català que no pas lectors. Però la clau en tots els casos rau a considerar que el lideratge no és un objectiu indiscriminat, sinó el resultat d’una estratègia intel·ligent i de fer la feina ben feta.

I amb la feina mal feta el podem perdre, i que passi a mans de la SER.
Però... Quan dieu això sembla que la SER sigui el dimoni. Jo vaig començar a fer partits de futbol en català a la SER! Deixem de mirar de reüll els altres i preguntem-nos per allò que fem nosaltres. Per què vam deixar perdre la Cadena 13? Què se n’ha fet del projecte d’Ona Catalana? Quina ambició té el projecte de RAC 1 i 8tv? Quin retorn obté la societat, la gent, les persones de l’activitat de tots aquells que han rebut llicències de l’administració per emetre? Amb quin criteri social de servei i amb quines garanties professionals es concedeixen llicències?

La capacitat dels professionals, per tant, no és un problema.
En general, no. El país està ple de bons professionals catalans desencisats. Gent amb talent, actitud constructiva i fidel a la nostra cultura que no han tingut les possibilitats que haurien trobat en qualsevol altre territori cultural “normal”, o aquí mateix si haguessin acceptat d’incorporar-se a la cultura associada a l’univers dominant.

Que no és el nostre...
Òbviament, no. Hi ha coincidències, transvasaments i influències però els catalans som un grup amb personalitat pròpia.Si no, ens seria més difícil gosar dir que som una nació. O a sant de què podríem reclamar l’Estatut? El que ens cal, des del punt de vista mediàtic, és orientar l’esforç en una doble direcció. Per una banda, mirar d’aconseguir que els catalans vegem reflectit el nostre país en els nostres mitjans davant la invasió de discursos aliens que, a més d’innecessaris, sovint són xarons i estúpids. Davant de la violència simbòlica cal que els discursos propis tinguin presència sòlida en les plataformes mediàtiques. I, per una altra banda, amb bones habilitats comunicatives hem d’assolir l’entrenteniment amb missatges interessants. Aquí trobem la síntesi difícil de negoci i servei. Perquè la televisió, ni la privada, no ha de prescindir de la funció social de servei. Per a tothom, per als qui han nascut aquí i per als qui han hagut de venir de fora. Una part de l’educació es fa des dels mitjans. No pot ser que els nostres fills llegeixin Rodoreda i no entenguin una de cada deu paraules, ni que en Gasol vagi pel món dient que el conflicte entre Catalunya i Espanya arrenca el 1936! També nosaltres, intermediaris de la comunicació, hauríem de ser més autocrítics, prenent consciència que som prescriptors de llengua.Com han de sortir si no els Maragall, Gaziel, Xammar o Pla del segle XXI?

Fins quan narraràs els partits del Barça?
No ho sé. Tinc un bon equip i ens agrada el que fem. Jo en dic, amb permís dels cuiners, ràdio de producte, perquè tot gira al voltant de la qualitat del producte. I com que la gent ho continua escoltant...

No t’has posat cap fita? Si guanyem la Champions...
No tinc costum de posar-me fites. Fa temps que em vaig adonar que era millor no esperar gaire coses de la vida. Així tot va millor. Abans he parlat amb vehèmencia de tot això de Catalunya, però això no vol dir que esperi que demà passat ja es tombi la truita perquè comprenc que les coses són com són. Però també crec que si no diem les coses mai no modificarem res, perquè les coses sempre estan establertes a favor del que mana. I l’únic que pot canviar les coses és el que obeeix.

Fa anys deies que hi ha dues menes de persones: les que busquen la felicitat i les que ja saben que no la trobaran mai. Has canviat la màxima?
Devíem fer alguna divagació amical al voltant d’un got de vi quan et vaig dir això, però és veritat que no concreto la idea de felicitat en res. El que sí que m’ha ensenyat la vida és que és molt, molt, molt gratificant donar. Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l’equilibri interior.

T’afalaga o t’incomoda que molts periodistes et diguin “mestre”?
M’afalaga. Perquè els que m’ho van començar a dir, m’ho deien de cor.

Les Claus

El manifest de l’ofici

L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat, que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim M. Puyal

Ser espanyol

Notícia publicada per Enric Cirici al diari AVUI, pàgina 25 el dijous, 4 de setembre del 2008


Jo sóc espanyol per imperatiu legal. No hi ha dubte que per anar pel món necessito un passaport que diu clarament que pertanyo a l'Estat espanyol; també el document d'identitat ho esmenta. Voto a les eleccions que es proposen a Espanya per a totes les àrees; les matrícules dels cotxes indiquen només la pertinença a l'Estat; si tinc un establiment públic he de situar la bandera espanyola en lloc preferent, i, sent els catalans tan legalistes, la posen en locals on no crec que hi hagi una obligació legal de posar-la, com els hotels. La por històrica ens fa habitualment vassalls i complidors estrictes d'allò que està manat o que ho suposem. Els espanyols d'origen castellà no estan obligats a comprendre la meva llengua, però nosaltres sí la seva; i així podríem anar traient exemples fins a l'avorriment. Tots els afers nacionals importants dels nostres conciutadans estan sotmesos als espanyols.

LLAVORS TENIM LA TEMPTACIÓ de fer veure que som allò que no podem ser per imperatiu legal: un passaport català que no val res, uns partits de futbol internacionals de costellada, banderes als vaixells sempre acompanyats de la "roja y gualda"; als cotxes enganxines del burro català, i als busos municipals, en les grans diades, signes nostàlgics que no fan mal a ningú. I així fins a l'infinit. No cal detallar més, perquè tots els que tinguin una mica de crosta catalana ho entendran i se sentiran contínuament sotmesos. La persistència en la humiliació deixa menysvalorada l'autoestima, i fins i tot fa dubtar a molts que estimen el país què som al món. I alguns tenen fins i tot la temptació d'oblidar que pertanyen a una catalanitat tan incòmoda. La universalitat del poble català i la seva emergència són trepitjats i ofegats per la internacionalitat espanyola en el mapa mundial.

LA REACCIÓ DELS PETITS PODERS que encara ens queden, els més febles en patriotisme, proposen sortides provincianes com ja feia Franco amb les setmanes que el règim anomenava Operación Catalunya: els Cors Clavé i alguna sardaneta que no fos la La santa espina. Dos magnífics valors utilitzats malèficament pels espanyols que saben de què va la pel·lícula -que malauradament són tots-. Molts catalans que accepten ser espanyols de província capdavantera parlen de la pluralitat, quan saben que és mentida; i no diguem de federalisme, que no existeix ni allà ni aquí. Alguns, innocents, prometen gratis la lluna, com referèndums independentistes el 2014, o altres irrealitats, com "la Casa Gran", i utopies de tots colors, però fins ara ningú no ha tingut la valentia de votar no als pressupostos de l'Estat.

LA REALITAT ÉS QUE LA COPE, El Mundo, Telecinco, etc. es van imposant entre la societat catalana: cap català no es dóna vergonya de llegir El País pel carrer, fent veure que ell sí que és universal; i no és conscient, o li és igual o s'ho creu, que contribueix a l'espanyolització de Catalunya. Els espanyols, tots, des del porter del ministeri fins al ministre, tenen clar que la catalanitat ha de desaparèixer. Nosaltres hem de prendre'n nota per evitar-ho, amb claredat, persistència i valentia. Jaume Picas deia: "Jo vull el mateix que vol Franco, però al revés".

I QUIN ÉS EL CAMÍ? LA POLÍTICA. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d'àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L'elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d'escollir els millors polítics. Hem d'intentar ser al més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d'acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners; també volen la nostra ànima.

ODA A L'AURA

Plena de cava i neures.
Cosa habitual amb tu.
Convida a baixar-te les calces.
I destroçar-te el cul.

La mamància es el teu valuart.
I el sexe la teva bandera.
Pots treure’t algún renard,
deixan-te acoplar per el darrera.

Cos espatarrant i ben fornit.
Que se n’aprofita el més vil.
Et foteries mig exèrcit.
I a tota la guardía civil.

Del Besós fins el Llobregat.
Amb els collons a la mà.
A molts homes has deixat.
Al no deixar-te cardar.

Les teves pantys son un ascensor.
De tant pujar i baixar.
Et podries fer d’or.
Si un día et poses a cobrar.

Cuida bé el perrús.
I no paris de fer-lo anar.
Sempre que en facis bon ús.
Que treballi i a disfrutar.

Generosa amb els teus amics.
Fas figures de totes posicions.
Que per refregar-te els pits.
Ens fas treure els pantalons.

Ja es netegen les espases.
I tú ensabona’t el cony.
Dons a les primeres estocades.
Durant nou mesos tindras un bony.

I això amiga meva s’acaba.
Dons m’agafa trempera.
I si no t’obres de cames.
Te l’endinyo pel darrera.

I sense fer-te una comanda.
No em voldria acomiadar.
Fes-me una mamada.
Si no tens ganes de cardar.


El Teu Boig De Sant Andreu.

Una de gallecs.

Explicació d’un paleta gallec a la companyia asseguradora que no comprenia, degut a la natura de les seves lesions, com podia haver ocorregut l’accident.
Aquest és un cas verídic la seva transcripció va ser obtinguda d’una còpia d’arxiu de l’asseguradora. El cas va ser jutjat pel tribunal de Primera instància de Pontevedra.

Excelentísimos Señores:
En respuesta a su pedido de informaciones adicionales declaro:
En el ítem Nº1 sobre mi participación en los acontecimientos, mencioné; “Tratando de ejecutar la tarea y sin ayuda”, como la causa de mi accidente.
Me piden en su carta que dé una declaración más detallada, por lo que espero que lo que sigue aclare de una vez por todas sus dudas.
Soy albañil desde hace 10 años y el día del accidente estaba trabajando sin ayuda, colocando los ladrillos en una pared del sexto piso del edificio en construcción en esta misma ciudad. Finalizadas mis tareas, verifiqué que habían sobrado aproximadamente 250 kilos de ladrillo. En vez de cargarlos hasta la planta baja a mano, decidí colocarlos en un barril y bajarlos con la ayuda de una roldana que felizmente se hallaba fijada en una viga en el techo del sexto piso.
Bajé hasta la planta baja, até el barril con una soga y con la ayuda de la roldana lo levanté hasta el sexto piso, atando el extremo de la soga en una columna de la planta baja. Luego subí y cargué los ladrillos al barril.
Volví a la planta baja desaté la soga y la agarré con fuerza de modo que los 250 kilos de ladrillos bajasen suavemente (debo indicar que en el ítem Nº1 de mi declaración a la policía he indicado que mi peso corporal es de 80 kilos) Sorpresivamente mis pies se separaron del suelo y comencé a ascender rápidamente arrastrado por la soga. Debido al susto perdí mi presencia en espíritu e irreflexivamente me aferré más aún a la soga mientras ascendía a una velocidad vertiginosa.
En las proximidades del tercer piso me encontré con el barril que bajaba a una velocidad aproximadamente similar a la de mi subida y me fue imposible evitar el choque. Creo que allí se produjo la fractura del cráneo.
Continué subiendo hasta que mis dedos se engancharon dentro de la roldana, lo que provocó la detención de mi subida y también las quebraduras múltiples de los dedos y de la muñeca. A esta altura de los acontecimientos ya había recuperado mi presencia de espíritu y pese a los dolores continué aferrado a la cuerda. Fue en este instante que el barril chocó contra el piso, su fondo se partió y todos los ladrillos se desparramaron.
Aproximadamente al pasar por el tercer piso me encontré con el barril vacio que subía como alma que lleva el diablo. En el choque que sobrevino estoy casi seguro que se produjeron las fracturas de tobillos y de la nariz. Este choque felizmente disminuyó la velocidad de mi caída, de manera que cuando aterricé sobre la montaña de ladrillos solo me quebré tres vértebras.
Lamento sin embargo informar que cuando me encontraba caído encima de los ladrillos con dolores insoportables, sin poderme moverme y viendo encima de mí el barril, perdí nuevamente mí presencia de espíritu y solté la soga.
Debido a que el barril pesaba más que la soga, descendió rápidamente y cayó sobre mis piernas, quebrándose las dos tibias.
Esperando haber aclarado definitivamente las causas y desarrollo de los acontecimientos, me despido atentamente.
Será justicia.

INCREÏBLE PERÒ CERT

PER TENIR-HO MES CLAR

El que em molesta no és que m'hagis enganyat, sinó que, d'ara en endavant ja no podré creure en tu. Nietzsche.
No és veritat que el matrimoni sigui indissoluble. Es dissol fàcilment en l'avorriment. Chumy.
El matrimoni és com la vida real: Un camp de batalla i no un llit de roses. Stevenson.
No hi ha res com l'amor d'una dona casada. És una cosa de la qual cap marit té la menor idea. Wilde.
El matrimoni és com una gàbia: Un veu als ocells desesperats per entrar i els de dins per sortir. Montaigne.
El matrimoni és una de les formes d'odiar-se els uns a altres en les persones de totes les classes socials. Byron.
Un home enamorat està incomplet fins que està casat, llavors està acabat. Gabor.
Gairebé sempre que un matrimoni es porta bé, és perquè un mana i l'altre obeeix. Sinó, que? Marañon.
El matrimoni és intentar solucionar entre dos, problemes que mai haguessin sorgit a l'estar sols. Eddy.
Un filòsof casat és per dir-ho clar, una figura ridícula. Nietzsche.
Els marits no són mai amants meravellosos com quan estan traint a la seva dona. Monroe.
Un fill és una pregunta que li fem al destí. Pemán.
És més fàcil quedar bé com amant que com a marit; perquè és més fàcil ser oportú i enginyós de tant en tant que tots els dies. Balzac.
L'amor és física, el matrimoni química. Dumes.
És necessari ser gairebé un geni per ser un bon marit. Balzac.
Només el bígam creu de veritat en el matrimoni. Chesterton.
Casar-se està bé, no casar-se està millor. Sant Agustí.
La monogàmia és com estar obligat a menjar patates fregides tots els dies. Miller
Totes les dones haurien de casar-se; els homes, no. Disraeli.

Cites d'en GROUXO

He de confessar que vaig néixer a una edat molt primerenca.

El que té de dolent l'amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s'han curat de la indisposició, es troben que s'han casat.

Mai entraria en un club que admetés com soci a un tipus com jo.

No puc dir que no estic en desacord amb tu.

Només hi ha una forma de saber si un home és honest: preguntar-l'hi. I si respon "sí ", llavors saps que està corrupte.

Disculpin si els anomeno cavallers, però és que no els conec molt bé.

Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.

Pagar el compte?... Quina costum tan absurda! (L'Hotel dels Embolics)

Mai vaig a veure pel·lícules on el pit de l'heroi és més gran que el de l'heroïna.

Em vaig casar pel jutjat. Hauria d'haver demanat un jurat.

Partint del no res vaig arribar als més alts cims de la misèria.

Vostè és la dona més bella que he vist en la meva vida... i això no diu molt en el meu favor. (El Conflicte dels Marx)

Fins ara amor meu... Caram!, el compte del sopar és caríssim... És un escàndol!... Jo de tu no el pagaria! (Una Nit a l'Òpera)

Estava amb aquesta dona perquè em recorda a tu ... els seus ulls, la seva cara, el seu riure...De fet, em recorda a tu més que tu. (Una Nit a l'Òpera)

Senyoreta... enviï un ram de roses vermelles i escrigui "T’estimo" al dors del compte. (Un Dia a les Carreres)

La política no fa estranys companys de llit. El matrimoni sí.

El verdader amor només es presenta una vegada a la vida... després ja no hi ha qui se’l tregui de sobre. (L'Hotel dels Embolics)

No pensi malament de mi, senyoreta. El meu interès per vostè és purament sexual.


Oh! Mai podré oblidar el dia que em vaig casar amb aquella dona... Em van tirar píndoles vitamíniques en comptes d'arròs.

Vol casar-se amb mi? És vostè rica? Contesti primer a la segona pregunta.
.
- Per què i com ha arribat vostè a tenir vint fills en el seu matrimoni?
- Estimo al meu marit.
- A mi també m'agrada molt el meu pur, però de tant en tant m'ho trec de la boca. (Programa de TV You Bet Your Life)

M. Dumont:-Digue'm Wolfie, reiet meu, tindrem una casa meravellosa?
Groucho:-Per descomptat, no estaràs pensant a mudar-te, veritat?
M. Dumont:-No, però temo que quan portem un temps casats, una bonica jove aparegui en la teva vida i t'oblidis de mi.
Groucho:-No siguis tonta, t'escriuré dues vegades per setmana.

- Em Rentaria un parell de mitjons? (...) És la meva manera de dir-li que la estimo, res més.

Casa't amb mi i mai més miraré a cap altre cavall. (Un Dia a les Carreres)

A qui creurà vostè, a mi o als seus ulls?

Fins i tot un nen de cinc anys seria capaç d'entendre això!... Ràpid, busqui a un nen de cinc anys. (Sopa de Ganso)

Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi vostè enganyar, és realment un idiota.

No permetré injustícies ni joc brut, però, si s'enxampa a algú practicant la corrupció sense que jo rebi una comissió, el posarem contra la paret... I donarem l'ordre de disparar! (Sopa de Ganso)

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després un remei equivocat.

Cavar trinxeres! Amb els nostres homes caient com mosques! No tenim temps per cavar trinxeres. Les haurem de comprar prefabricades. (Sopa de Ganso)

Noi: -Un cotxe i un xofer costen massa. He venut el meu cotxe.
Groucho: -Quina ximplesa! En el seu lloc, jo hagués venut el xofer i m'hagués quedat amb el cotxe.
Noi: -No pot ser. Necessito el xofer perquè em porti al treball al matí.
Groucho: -Però, com el portarà si no té cotxe?.
Noi: -No necessita portar-me. No tinc treball.

Bec per fer interessants a les altres persones.

Recordeu que estem lluitant per l'honor d'aquesta dona, i això és més del que va fer ella per si mateixa.

Escolti mosso, i no seria més fàcil que en lloc d'intentar ficar el meu bagul en el camarot, fiqués el meu camarot dins del bagul? (Una Nit a l'Òpera)

Servei d'habitacions? Enviï’m una habitació més gran.

Perdonin que no m'aixequi. (Epitafi de Groucho)

Proposits 2008

1 - L’amor etern dura aproximadament tres mesos.
2 - No et fiquis al món de les drogues, ja en som molts i en queda molt poca.
3 - Tot el temps passat va ser anterior.
4 - Tenir la consciència tranquil·la és símptoma de mala memòria.
5 - El que neix lleig i pobre té grans possibilitats, d’anar amb el temps a més.
6 - La gent honesta son inadaptats socials.
7 - Qui vulgui celest, que barregi blanc i blau.
8 - Peix que lluita contra la corrent, mor electrocutat.
9 - L’esclavitud no està abolida, l’han canviat per 8 hores diàries.
10 - Si la muntanya veus que ve, corre!, és un terratrèmol.
11 - L’important no es guanyar, sinó fer perdre a l’altre.
12 - No sóc un complert inútil, al menys serveixo de mal exemple.
13 - Diguem amb qui vas i et diré que tant em fot.
14 - Si no ets part de la solució, ets part del problema.
15 - Errar es humà, però donar la culpa a l’altre es més humà encara.
16 - Si “sed” és set, “vacío” vuit, “nuevo” és nou i “dios” es déu, “apaga i anem-nos”.
17 - L’important no és saber, l’important és saber el mòbil del que sap.
18 - La meva bogeria no la sofreixo, la gaudeixo minut a minut.
19 - Quina mala sort, allò que diuen: Avui per a tu i demà també.
20 - Es bo deixar la beguda, el dolent és no recordar a on.
21 - Els calers no fan la felicitat, la compren.
22 - Una dona em portà a la beguda, i mai l’hi vaig poder agrair.
23 - Si la novia perjudica el teu estudi, deix l’estudi i perjudica la novia.
24 - La intel·ligència em persegueix, però jo sóc molt més ràpid.
25 - Fuig de les temptacions poc a poc, que et puguin atrapar.
26 - La veritat absoluta no existeix, Serà cert?
27 - Tenim un món molt millor, però es caríssim.
28 - No hi ha cap tonto que se’n queixi i és que no els hi va gens malament.
29 - Estudiar és desconfiar de la intel·ligència del company del costat.
30 -La dona que no té sort amb els homes, mai sabrà la sort que té.
31 - Dones lletges. No!!!, son de difícil bellesa.
32 - La mandra és la mare de tots els vicis, i jo com a mare, la respecto molt.
33 - Quan un pardalet et diu quelcom a cau d’orella, estàs boig, ells no parlen.
34 - Cada mare es una sogra amb potència.
35 - L’important son els calers, la salut va i ve.
36 - El treball no mata a ningú, però per què exposar-se?
37 - No et prenguis mai la vida seriosament, no te’n sortiràs mai viu.
38 - Feliços els que mai esperen res, perquè mai seran defraudats.
39 - M’agrada que l’alcohol mati lentament, jo no tinc pressa.
40 - De les coses mes clares és la confusió.
41 - No et matis estudiant o és que vols ser un cadàver cult?.
42 - Els cementiris no son gens tristos, si no t’hi quedes, esclar.
43 - Tenim dues paraules que t’obriran moltes portes: “Empenyi” i “Estiri”.
44 - Déu meu, dóna’m paciència. Però ara mateix!!

CARTA AL DIRECTOR GENERAL DE VIAJES MARSANS

Nunca bien ponderado Sr. Director General de Marsans:

Según publicidad engañosa he intentado "escaparme" a Málaga un fin de semana y me ha sido imposible.

1º/ Imposible poder "disfrutar" de un fin de semana, si el primer problema es que no me da opciones a elegir con o sin desplazamientos, la única solución es "sin" y al irme a ver los vuelos. ¡Sorpresa! ¡¡Debo de irme al hospital más cercano a sacarme un riñón!! (Me gustaría saber si se llevan comisiones del aeropuerto o del hospital más cercano a esta dirección de los imbéciles que entran en su página web en busca de información).

2º/ Analizada toda la información de su página web, creo que la oferta que hacen al periódico de la cual ha surgido mi interés, la han puesto su "competencia" porqué no coincide la información de prensa con la recibida por internet, por lo tanto hay que darle un aplauso a la competencia, no se le puede echar nada en cara, puesto que son más legales que su propia página web.

3º/ Me siento muy defraudado pero a la vez no he descubierto nada nuevo, porqué al mirar la cantidad de oficinas que tienen repartidas por todo el territorio nacional, me confirma que solo los sinvergüenzas viven bien en este país, a las pruebas me remito. Roldán a su lado es un principiante, nunca tendrá ni tantas oficinas ni empleados que engañan más que los suyos, teniendo en cuenta que me quedé con las ganas de que me descolgaran el puto teléfono, pero de la organización de su empresa ya me dirigiré en otro momento a ustedes, ahora no puedo perderlo más, me tengo que ir a buscar un fin de semana Málaga. Me he prometido a mí mismo que gracias a ustedes me voy a "escapar", pero claro está que será con la competencia ya que sin ser engañosa me llevará a mi destino.

4º/ De todas formas y como información complementaria (¡más que la suya!) Hay verdaderas ofertas y destinos muy interesantes, consulte sus páginas web y lo comprobará por usted mismo.

5º/ Y que conste que personalmente le entiendo, sí señor, le comprendo perfectamente y es que con las empresas que tiene y llevarlas día a día, le será imposible el poder disfrutar de fines de semana, de poder "escaparse" de vivir estos momentos inolvidables, sí señor, le entiendo que pretenda jodernos a los demás el amargarnos es su lema diario, pero muy señor mío, no todos somos tontos, no todos llevamos "su" apellido y la prueba estará en que yo me "escaparé" a Málaga y usted señor mío, ni se moverá ni podrá "escaparse" porque no puede irse a la competencia.

6º/ Queda claro que hoy con engaños no se va a ninguna parte y las agencias o empresas que se dedican a su misma actividad comercial, tienen los días contados y mucho menos le queda a la suya porqué no se incorpora a los adelantos de INTERNET sino todo lo contrario, después se quejan de las ofertas que hacen directamente las compañías aéreas, como por ejemplo le pondré que yo he viajado a Málaga por 62 € ida y vuelta y ustedes me quieren cobrar 212 €, lo de Sierra Morena es un juego de niños comparado con lo suyo.

7º/ Y de momento me gustaría hacerle llegar una duda muy personal, esta actitud de la empresa, está estudiada para llevar viajes, creo que la licencia estaba sacada para otra actividad y alguien que no tenía nada que hacer se dedicó a los viajes, no sé si con la idea de comer a costa de los viajes de la tercera edad, que pobres pensionistas se dejan llevar por la sonrisa de un empleado (si es que se ríen, (porqué motivos no creo que tengan) desde luego nada me sorprendería el cierre de su empresa.

8º/ Y por último Sr. Director General, he llegado a la conclusión, que le quedan dos salidas, o usted modifica sus criterios de marketing o deje la empresa, si le interesa aprovechando mi viaje a Andalucía, le puedo dejar su currículum vitae en la primera piedra de Sierra Morena, me he enterado que siguen habiendo bandoleros por aquella zona y creo que podrían asociarse todos los como usted y a las sierras volverían a disfrutar de aquella fama que tanto nos han entretenido hasta por la televisión.

Sin más me despido con un cariñoso abrazo (la patada en el culo no he sido yo!!!!)


L' Agustí


P.D. En Carihuela me han dicho que hay ofertas de trabucos, de la munición ya me encargaré, después de comer pescaito frito a la salud de "Curro Marsans". Disculpe las molestias pero de la cueva se encargaran ustedes, los alquileres están como los viajes de SU agéncia!!!!!

MI MENTE RECLAMA TU PRESENCIA

Cierro los ojos y me ciño con premura a tu cuerpo...
Y mi mundo se llena, con tu voz...
Y con tu respirar inquieto...
Y las mariposas bailan en tu vientre quieto...
Y la respiración, se acelera y siento calor...
Un calor miedoso y espeso...
Y me abrazo a tu cintura...
Y me deslizo amor hasta tu cuello...
Y pegada a mi piel te siemto...
Emotiva, dulce y tierna...
Mientras tus manos...
Acarician mi espalda con fuego...
Que enciende mil sentimientos...
Te paras en mis caderas...
Y buscamos el encuentro....
El mar sube a mis labios...
La noche y la pìel tienen miedo...
Pero en la cabeza que gira...
Ya no caben más momentos...
Solo tú, solo yo, solo...
El presente del amor...
El presente del deseo...
Mis ojos se abren...
Se cierra el “luego”...
Te quiero en un murmullo...
En tu boca y en tu aliento...
Corren mis manos y las tuyas...
¡Oh las tuyas! Como las siento...
Ahora en mi espalda...
Luego en mi pecho...
Después en mi vientre..
Más tarde cercanas a mi sexo...
Y me cierras la boca...
Y mis labios son tuyos...
Dónde terminas, donde comienzo...
El mar cabalga en mis venas...
Te quiero sentir y tiemblo...
Te quiero negar pero sigo...
Un final, un principio...
Siento algo que es amor...
Amor quieto y rabioso que me acerca a tí...
Quiero tenerte, quiero besarte...
Quiero decirte que muero por tí...
Tus manos me piden...
Las mias no saben negar...
Mi cuerpo exige... el tuyo se da....
Un principio, un final...
Y el mar va a mi boca...
Y se abraza a la tuya...
Con ánsia loca...
Náufragos de amor...
Mis deseos, tu ardor...
Tus ánsias y mi amor...
Y te siento muy mujer...
Para compensar mi debilidad...
Fuerte, mimosa...
Cálida y serena...
Y el corazón, estalla en mi pecho...
Mi cuerpo se exita...
En la búsqueda del encuentro...
Y mi pecho se ofrece...
A tus labios abiertos...
Y me ciño mas a ti...
Y me siento erecto...
Y te pido en un susurro...
Y me contestas con un beso...
Entregando y poseyendo...
“Amor, no pares...
Que quiero que me sientas entero”...
Quiero ser tuyo esta noche...
Cual principe de un cuento...
Es tan cierto...
Tan dulce tan tierno...
Y me has tomado solo como tú sabes hacerlo...
He hecho el amor contigo...
En este sofá tan pequeño...
Mientras nos vigilaba la luna...
Y el suelo era nuestro lecho...
Y esta casa tan mia...
Era nuestro universo...
Y donde ahora sueña un cojín...
Estuvo el nido de tu cuerpo...
Que me abrazó con mimo...
Al volver amor...
A este mundo que no es nuestro...
Son las 04:25 estoy cansado y me duermo

y siento en la boca ahora,

el susurro de un te quiero,

cómplice de nuestro secreto...
Y el vaivén, se hace patente...
Y el movimiento...
De las caderas y el vientre...
El miedo y el deseo...
Ponen alas al momento...
Tú eres aire y yo soy viento...
Y eres agua y yo un llanto quieto...
Y mi cuerpo está LOCO...
Y el tuyo no halla concierto...
Cuando los suspiros salen...
Del fondo y del mas adentro...
Y ya no hay temblor...
Ni mariposas ni miedo...
Solo dos seres amando...
Volcados a un mismo tiempo...
Sudando nuestras ánsias...
Fabricando nuestros sueños...
Y quiero gritar bajo la luna...
¡AMOR TE QUIERO!...

P.D. BOIGxTU, no lo olvides, fué un SUEÑO.

REFLEXIÓ (Pedro Jesús Fernández)

-Totes les forces polítiques, en especial les perdedores, que són totes les que no guanyen,solen declarar el dia després de les eleccions:"Obrirem un procés de reflexió seriós profund i rigorós”.
Suposo que, si ho diuen, deu ser veritat. Però del que no tinc cap dubte és que aquesta reflexió, generalment, no serveix per a res. I per què dic això? Doncs perquè la reflexió, penso, no s’ha de fer després d’unes eleccions, que també, sinó que s’ha de fer cada dia. Els polítics s’han de preguntar per què la ciutadania cada vegada està més allunyada de la política. Per què existeix desafecció, com diu el nostre president Montilla. L’error és pensar que la política consisteixen una bona campanya subhasta electoral i a esperar els resultats. A veure si una vegada més passa el missatge.
La política, com ja he escrit en alguna altra ocasió, és diàleg. Els polítics han d'estar al carter escoltant els veïns, explicant les seves propostes, buscant la complicitat del veïnat per poder realitzar determinats projectes. Això es diu participació, que no només és qüestió d’estructures i normatives.
La ciutadania i els càrrecs electes, conjuntament, han de treballar per detectar i solucionar els problemes. Cal una major implicació dels ciutadans,que han de ser coresponsables de les transformacions estructurals de la seva ciutat. I això no és impossible d’aconseguir ja que instruments n’hi ha, si es vol. El vot del ciutadà no només ha de ser decisiu en els processos electorals i sobretot quan, com mil vegades hem pogut comprovar, els guanyadors s’obliden dels seus compromisos electorals. Hem de reclamar i exigir la nostra participació en totes aquelles qüestions que influeixen en la nostra qualitat de vida ja que una altra societat és possible amb mes justícia i equitat. Participar és prendre part i això ha d'anar acompanyat d’informació, saber, de voluntat política, voler, i de mitjans, poder.
Si els polítics no faciliten la informació i no escoten els veïns, difícilment aconseguiran generar confiança i recuperar la seva credibilitat.
Això sí, ells continuaran reflexionant i nosaltres amb més problemes... i a esperar la propera subhasta.

ENYORANÇA

Carn de la meva carn,
ocellet ballarí i esvalotat
que repiques com un picarol
moments excelsos i passats.

Quin bell amant
la manca de picardia,
amb un cos tan juganer
i ulls que per a mi voldria.

Tones d'amor i tendresa,
enveja de la gent adulta,
que cuitarem a destruir-les
i no passaràs factura.

Remolí d’ànsies i dubtes,
pou d'amor i sinceritat,
ràfegues d'anhels i preguntes
solar per edificar honestedat.

Un clar paisatge és ta mirada,
cos de vímet mogut per cent vents,
rialla franca i cantaire
amb ànima que cobegen els deus.

Pel passadís sentir tes petjades
que són els més afinats timbals,
no discuteixo el soroll que facis
si per a mi és música celestial.

El teu somriure és ma alegria,
la teva pena ma tristor,
encetem una nova vida
junts, plegats tu i jo.

El pare.

El Crist mut (Narcís-Jordi Aragó)

Article escrit per Narcís-Jordi Aragó publicat el 17 de març de 2008 al diari "El Punt".

Dos comensals del restaurant on transcorre íntegrament l'acció del film La cena, d'Ettore Scola, passen tot el sopar discutint. L'un, actor i director teatral, intenta convèncer l'altre, també actor, que representi una obra conjuntament amb ell. El problema rau que el seu paper s'ha de limitar a estar-se durant més d'una hora a escena sense dir ni un mot, assegut en una cadira amb les mans sobre els genolls, i això l'actor no ho vol acceptar de cap manera.

De mica en mica descobrim que l'obra que l'actor-director vol escenificar és El gran inquisidor, un fragment d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i que el personatge mut és Jesucrist, tornat a la Terra en ple segle XVI. Empresonat per la Inquisició, és sotmès a un brutal interrogatori. El gran inquisidor, un cardenal espanyol, pronuncia un implacable monòleg amb frases com aquestes: «Com has gosat tornar al món per amenaçar l'ordre que hem establert? Fa temps que l'Església s'ha vist obligada a corregir els teus errors evangèlics. El teu amor corromp el ramat dels fidels; només el nostre poder el salva. Nosaltres som ara els amos del món. Regnem en nom teu, però no estem amb tu. No t'estimem ni volem el teu amor; demà moriràs una altra vegada al patíbul.»

Jesús, que ha restat sempre mut sense defensar-se, s'alça lentament i, en silenci, s'acosta a l'inquisidor, i com a única resposta li fa un petó a la galta. Sobre aquest gest de perdó infinit cau el teló.

L'obra de Dostoievski ha estat representada fa poc a Madrid pel director britànic Peter Brook. Madrid no és un mal escenari per veure un cardenal enfrontat amb els valors evangèlics. En el film La cena, l'actor que es resistia a interpretar el Crist mut s'engresca amb el paper quan li expliquen l'escena final, i diu: «Aquesta és la gran troballa dramàtica; tan bon punt faci el petó al cardenal, tots els seus arguments esdevindran pura xerrameca.» Bona lliçó per ser recordada avui, com una mena de pregó de Setmana Santa.

Espanya, nació de més de 500 anys? (Armand de Fluvià)

Article escrit per Armand de Fluvià, publicat el 8 de març de 2.008 al diari AVUI.

Al debat Zapatero-Rajoy, aquest darrer va dir clarament: "España es una nación de más de 500 años de historia". És el que creuen la majoria d'espanyols i un gran nombre de catalans. Ho tinc comprovat. És el que hom ha estat ensenyant a les escoles des de temps immemorials. I això és una falsedat històrica que els polítics de Catalunya haurien de tenir clar i corregir cada vegada que surt. La majoria creu en la famosa unidad nacional, realitzada, segons els espanyols, pels Reis Catòlics. És una gran mentida. Hom pot parlar d'Espanya com a entitat política només des de l' annexió de la Corona d'Aragó a la de Castella "por justo derecho de conquista" (són paraules de Felip V) en virtut dels decrets de Nova Planta. Abans només podríem parlar d'Espanya com a entitat geogràfica, i encara, perquè el més correcte seria parlar de península Ibèrica. Quelcom semblant podríem dir d'Itàlia, entitat política des de la seva unificació el 1860; abans era una entitat geogràfica.
Armand de Fluvià

ELS BABAUS (Isabel-Clara Simó)

Article escrit per Isabel-Clara Simó, publicat l'1 de març de 2.008 al diari AVUI.

Espanya s'ha enriquit amb la democràcia, s'ha industrialitzat de pressa, ha imitat amb encert els països més avançats de l'entorn i té projectes de futur (entre els quals, la desaparició dels nacionalismes: el d'Euskadi, a la força; el català per inanició; el de Galícia i València pel treball conscient i aplicat dels seus mateixos habitants). Espanya ha extorquit Catalunya i li ha tret el suc amb una determinació que fa basarda; se n'ha aprofitat sense manies i òbviament no pensa fer un pacte equitatiu de cap espècie. Com deia ahir David González en aquest diari, Catalunya comença a no ser necessària a Espanya, econòmicament i industrial, i ara, per tant, la befa és lliure. Les campanyes contra els productes catalans, les burles de la ministra de Foment, les xulades d'uns quants ministres del PP o les promeses buides de ZP ho demostren. Catalunya ha deixat de ser temuda, políticament, i admirada econòmicament i ha passat a ser ridiculitzada i ignorada. Això, esclar, ha fet créixer l'independentisme però ha fet més inviable el camí.

En primer lloc, perquè els polítics de tots els colors han pactat amb Madrid en un moment o altre d'aquesta operació d'aniquilació de Catalunya, i per tant han perdut la confiança general; en segon lloc, perquè, fem el que fem, serem sempre escombrats per la força numèrica de l'espanyolisme, sumant el que ve d'Espanya i el que ve de Catalunya. I tercer, perquè no ens hem adonat de res. Si celebrem, per exemple, l'arribada de l'AVE, quan sigui, ja podem ser declarats els babaus oficials de l'Espanya emergent.

ISABEL-CLARA SIMÓ

CURIOSITATS LLINGÜÍSTIQUES DEL CATALÀ I EL CASTELLÀ

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns 'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una
llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

J.Vaderribas va escriure una carta brutal contra Catalunya i els catalans al diari EL MUNDO... I li han respost... En primer lloc, teniu la carta de J. Vaderribas i en segon lloc, la resposta per part del Sr. Jordi Net. És boníssima!

Carta de J. Vaderribas publicada a EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por riclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el por qué. Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí.

A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto, no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón.

Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes. No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo.

Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra auténtica preocupación debe estar centrada en el norte. Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas.

EN RESPUESTA A SU CARTA:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y defachatez me va como anillo al dedo.

La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?).

De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalanoaragonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetaría las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero.

Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes).

Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes.

Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos. Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra.

Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser.

Simplemente porque son una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras.

¡A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes! Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis claro.

Som i serem! Jordi Net