Adéu Espanya!

Escolta Espanya, hem arribat al final d'el camí. Vull separar-me.

No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur.

Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota.

No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat.

T'he servit i has presumit de mi.

M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi.

És ben trist, després del que jo he fet perquè anéssim millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana.

Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva. Els teus Reis t'els pots quedar, em surten molt cars.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu.

Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem.

Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu, em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió, cap problema, parlem-ne i fem números.

Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu, amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera.

Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs?

Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.

No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada ( llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre ), perquè a més de masclista, deu ser falsa.

Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te.

Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Carta del diputat de SI, Alfons López Tena, a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert

Palau del Parlament, 1 de desembre de 2011

A/A M.H. Presidenta del Parlament de Catalunya

Sra. Núria de Gispert Català

Va ser el filòsof Josep Ferrater Mora que ja ens va descriure al 1944 ‘Les formes de la vida catalana’ . N'hi ha una d'elles, el seny, que és la més enigmàtica del catalanisme. Descriu la nostra personalitat col·lectiva. El clàssic excés de zel que ens caracteritza provoca que la prudència ens faci traïdors. Confonem la discreció amb la circumspecció. La cautela que gastem amb els espanyols és la nostra presó. Pel sentit comú, venem l'ànima al diable. Ens fem els ingenus davant la malícia dels qui ens volen mal. I els perills del seny fan, en definitiva, que es tinguin interessos privats i practiquem un quixotisme que arrossega la nació pel terra, mentre que embrutem la nació amb la indiferència pels atacs sistemàtics que rebem.

Afirmar que "Espanya ens roba" i denunciar l'"espoli fiscal", per tant, ni són un insult ni en cap cas una injúria. Però sí que són un insult i una injúria la genuflexió nacional que practica vostè, sent la Presidenta del Parlament de Catalunya, i la Mesa, sent còmplices, per igual, quan assenteixen i acaten els mandats de C's.

Vostè es diu nacionalista quan no sap què és la llibertat. Doblega el genoll en senyal de reverència, de submissió. Res prohibeix que Solidaritat Catalana per la Independència afirmi que "Espanya ens roba" ni que denunciï l'"espoli fiscal". La única limitació que hi ha és l'acomplexament que vostè pateix perquè no tolera que el seu grup parlamentari faci una defensa fèrria de la nació i 3 Diputats, que no són CiU, sí que ho facin. En conclusió, no li agrada escoltar la veritat.

Li exigim, Molt Honorable Presidenta, com a ciutadans de Catalunya, que al Parlament de Catalunya imperi la llibertat d'expressió de tots i cadascun dels Diputats escollits pel poble de Catalunya. I sap per què, Presidenta? Perquè tan sols la veritat ens farà lliures!

Josep-Alfons López i Tena

'Bundeskanzlerin'

Publicat al diari ARA per

XAVIER ROIG

el 11/02/2011

Distingida consellera Merkel, ara m'adono que el corrector ortogràfic català m'assenyala error quan escric la paraula cancellera. No pas quan, en alemany, escric bundeskanzlerin . Fins i tot en això els alemanys són eficients. Quan vostè va arribar al poder es va haver d'encunyar una paraula. Existia bundeskanzler (canceller federal), però no pas el corresponent femení. En català, però, cancellera encara em dóna error.

Fa uns dies vostè va visitar el primer ministre Zapatero per veure si s'ho havia fet mirar. Sembla que va tirant. No se'n refiï, però. Només que es despisti, se la fotrà. És un saltimbanqui compulsiu. Encara que em sembla que vostè ja el va calar abans que nosaltres, il·lusos catalans. No sé si ell li haurà explicat en què s'han emprat els diners que la UE ha enviat a Espanya d'ençà la nostra incorporació. Sí que li puc dir que cap primer ministre espanyol ha fet pedagogia sobre els recursos que vostès ens han tramès. Els espanyols no senten la més mínima gratitud vers el que vostès han fet. Ni vers ningú. Són massa orgullosos. Els catalans, en una escala molt superior (el 10% del nostre PIB!), també hi hem enterrat, i encara hi enterrem, molts diners, a Espanya. A vostè li han donat les gràcies? A nosaltres tampoc.

L'Espanya d'arrel castellana està convençuda que la resta del món té per missió finançar les seves dèries (històricament ha estat així). I que, a sobre, se'ls ha de donar les gràcies. Encara arrosseguen una cultura aristocràtico-agrària secular, i es comporten amb una supèrbia i una pedanteria sorprenents. Jo li he sentit dir, en persona, al secretari d'estat d'en Zapatero d'afers europeus que Espanya aviat superaria Alemanya en renda per càpita. Oi que s'han de tenir galtes? Ells són així.

No fa gaire va venir a Espanya el ministre de transports nord-americà i, en veure el tren d'alta velocitat, va dir: "Vostès deuen ser un país ric". Ningú li va explicar que tota aquesta xarxa ferroviària, tan inútil com pretensiosa, l'havia pagada la UE. Cancellera, si sabés les collonades que s'han fet amb els seus diners la que demanaria abandonar la Unió Europea seria vostè. Es clar que s'ho deu imaginar.

Prou que coneix els grecs. Allí tots es pensen que són descendents d'Aristòtil; a Espanya es creuen que són descendents de Pizarro. Massa sovint, els diners provinents de la UE han fet que Espanya es pensés que vivia a Hollywood. Això ha comportat un estat del benestar peculiar: canvis de sexe pagats, ordinadors per a tots els alumnes, funcionaris que només van a la feina al matí, poliesportius i centres cívics a tots els pobles, autopistes gratuïtes... Totes les animalades que es pugui imaginar.

Als catalans, a desgrat de ser contribuents fiscals nets amb la resta d'Espanya, i lluny de detestar determinat estil tavernari, se'ns han empeltat els vicis. Anem arrossegant els colzes per les parets, però no volem ser menys burros. ¿Sap que fa un temps fins i tot es van signar uns acords per tal que el senyor Ferran Adrià dissenyés els menús dels hospitals públics? Uns hospitals que, , per cert, ens hem d'aturar de construir perquè no tenim diners? Tradicionalment hem criticat l'estupidesa espanyola i ara nosaltres, sense ni un ral, ens comportem com ells.

Vostè pensarà que els catalans som una colla de tocatimbals. No va desencaminada. Però li demano indulgència. El nostre país ha estat massa sovint maltractat. Vostè prové d'una cultura que ha après que qui la fa la paga. El seu país prou que ho sap. Les barbaritats que va cometre les han pagades, fins i tot les generacions que, com vostè, no hi van tenir res a veure. Aquí hi va haver un temps en què, quan parlàvem en català en públic, els espanyols ens deien que no bordéssim. Així com Espanya no dóna mai les gràcies, tampoc no demana mai perdó. Vostès, la seva generació, ho han fet amb les cultures i races que els seus antecessors van perseguir. Aquí, no. Espanya va voler anorrear la cultura catalana i ningú se n'ha excusat mai.

Jo estic molt content que Espanya s'incorporés a la UE. Som molt afortunats. Si no fos per això, Espanya seria com Argentina. Però m'envaeix una enveja inevitable. Vostè pot anar a Madrid a demanar explicacions a Zapatero, a veure què fa amb els diners alemanys. Nosaltres, no. I, a sobre, el president de Catalunya ha d'anar a Madrid a demostrar que farà bondat econòmica a uns paios que, cada any, ens pispen el 10% del PIB. Catalunya s'ha d'endeutar per mantenir els privilegis dels espanyols. Vostès, aportant-los menys (encara que molt), no els aporten tant com els catalans. Per això l'entenc tant i tan bé quan ha dit: "Prou!" I li tinc enveja sana.

Benvolguda compatriota europea, vagi a Madrid tant com convingui, sobretot si és per supervisar el triler que viu a la Moncloa. I continuï vetllant per la salut d'Alemanya que, en bona part, és la de la Unió. Perquè cada cop que vostè ven un tren, els compatriotes catalans de la Siemens de Cornellà poden treballar i dormir més tranquils.

Atentament.

Xavier Roig

El veritable avi Siset. La història del vell republicà de Besalú que va fascinar Lluís Llach

Article publicat per Toni Orensanz al diari La Vanguardia, el 4 d'agost del 2011.

L’avi Siset de L’estaca, el que parlava a Lluís Llach, segur que tomba,tomba, tomba, tenia per nom complet Narcís Llansa Tubau. Nascut en la recta final del segle XIX, republicà, barber a Besalú, el diminutiu Siset el va acompanyar tota la vida, des de la infantesa fins al dia en què va morir, a prop de la centena, el 1983.

Hi ha qui sosté que L’estaca és la cançó catalana moderna més versionada (en anglès, alemany, holandès, polonès…), però per a l’al•ludit Siset no va semblar mai que això tingués gaire transcendència. “La nova cançó ja no pertanyia al seu temps. Li havia arribat tard i potser per això mai no li va donar gaire importància ni a la cançó ni al fet que el seu nom hi sortís, com si tot aquell assumpte ja no tingués res a veure amb ell”, reflexiona Ponç Feliu, el nét de l’avi Siset i amic de Llach des que eren petits. “A set anys, en Siset havia après tant a buidar el boix com a fer anar la brotxa d’afaitar”, explica Ponç Feliu al llibre titulat, precisament, L’avi Siset (Planeta, 2004), en el qual relata la vida del seu avi. Barber tota la vida, com el seu pare, catalanista, antimonàrquic i fins i tot antitaurí, Narcís Llansa va arribar a ser regidor per Esquerra Republicana durant la Segona República. Va ser l’encarregat del cementiri en el primer Consistori republicà de Besalú i, en acabar la Guerra Civil de 1936-1939, la repressió franquista no se’n va oblidar.

Com a acte d’humiliació pública, al pobre Siset li va tocar escombrar l’església i fins i tot anaramissa de genolls i des dels primers bancs, al costat d’altres republicans, per la seva condició de rojos i ateus. “La por no va ser només patrimoni d’aquell pobre home. Siset –i tots els sisets del món– van passar molta por. La por de Siset, constantment renovada, es va convertir en crònica, i només es va apaivagar davant el fèretre de Franco un dia de novembre del 1975”, escriu Ponç Feliu en la seva biografia. Malgrat tot, l’avi Siset va continuar fidel a les seves idees republicanes i catalanistes, i en privat i a la barberia, segons qui fos l’auditori, es deixava anar mésomenys. Fins que van arribar els anys seixanta i Narcís Llansa va plegar veles i va tancar l’establiment. Va ser llavors quan va començar a freqüentar les cases de les dues filles, una de les quals vivia a Verges, on un dels néts tenia un amic que es deia Lluís, Lluís Llach. I entre xerrades, partides de botifarra i la seva afició a la pesca, l’adolescent i l’avi van anar forjant la seva relació. “Encara guardo moltíssimes imatges de l’avi Siset. Però potser les que conservo més profundes, i que ocupen un lloc important en el meu petit patrimoni de memòria, són les de la pesca a mitja tarda a qualsevol dels arenys del riu Ter, a prop de Verges”, va escriure Lluís Llach al pròleg del llibre de L’avi Siset. “A la resta d’amics el que ens agradava més era anar tot el dia amb bicicleta, amunt i avall, i sempre ens va sorprendre que al Lluís li agradés tant anar amb el meu avi a pescar, cosa que nosaltres consideràvem un avorriment”, recorda Ponç Feliu. “Les carpes podien estar-se ben tranquil•les perquè, al cap de molt poc estona, com qui estira un fil o inicia una sessió d’hipnosi, l’avi Siset m’embadalia explicant-me les seves coses. Coses: Quina paraula tan estranya! Ara diria que em donava lliçons de filosofia, història i vida”, diu Llach.


Lluís Llach era, en aquella època, un jovenet educat en un ambient que tenia poc o res a veure amb el que proclamava el seu amic gran. “Lluís va ser educat en un ambient molt conservador, molt religiós i el seu pare,amés, era l’alcalde franquista de Verges, amb la qual cosa l’avi Siset va ser la primera persona al món, i això és segur, que li va parlar de catalanisme, de llibertat, de República, i això el va marcar moltíssim quan no teníem més de 14 o 15 anys”, reflexiona Ponç Feliu. I així va sorgir L’estaca, incorporada a última hora al disc Concèntric (1968) com a tema absolutament subsidiari, perquè sobraven solcs al vinil i es necessitava una altra cançó de farcit. La resta ja se sap de sobres. L’avi Siset es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista, encara que molt pocs sabessin que el tal Siset era de carn i ossos. “No sé gaire bé com es va prendre que l’utilitzés en una cançó. En molt poc temps, L’estaca va agafar una dimensió que se’ns escapava tant a ell comami. De la mateixa manera que jo ja no me’n sentia gaire l’autor, potser ell tampoc no se sentia l’avi Siset del qual jo parlava”, va escriure Llach.

La mar de bé

Article publicat per Albert OM al diari ARA, el 8 de gener del 2011.


CARTA A PILAR FERNÁNDEZ BOZAL


Això sí, m'agradaria avisar-la que la seva feina serà permanentment fiscalitzada, molt més que la de cap altre conseller. Perquè m'entengui, vostè serà la Joan Saura del govern Mas. No se n'hi deixarà passar ni una. De fet, la seva arribada a la conselleria ha sigut idèntica: abans de prendre possessió del càrrec, ja els han demanat la dimissió.


De Saura deien que un antisistema no podia dirigir la policia, i de vostè, que una advocada de l'Estat que equipara la consulta independentista d'Arenys amb un acte de suport a etarres no pot estar al capdavant de Justícia. Per acabar de fer-ho rodó, tant a Saura com a vostè els toca substituir una consellera tan transversalment respectada com Montserrat Tura. Amb vostès, doncs, tolerància zero.


Per això, han fet tan bé vostè i Joana Ortega (les Duran Duran del Govern) de prendre possessió del càrrec "amb l'ajuda de Déu". La necessitarà. La sort que té, consellera, és que el seu departament passa molt més desapercebut que el d'Interior. I que el fitxatge de Ferran Mascarell ha desviat moltes mirades que d'altra manera s'haurien concentrat en vostè.


Suposo que ho entén. El seu nom no era en cap travessa i la majoria de periodistes no teníem el gust de conèixer-la. Tot ens va venir de nou i per això quan vam saber el seu nomenament, i sobretot el seu currículum, vam pensar que què feia una dona com vostè en un govern com aquest. Que què tenia a veure el seu model d'estat amb la nació sense límits de Mas.


No comptàvem que vostè és prou intel·ligent per saber que, efectivament, un palau és una casa gran, però que al Palau de la Generalitat no s'hi diran ni s'hi faran les mateixes coses que es deien i es feien a la Casa Gran del Catalanisme, quan CiU era a l'oposició. Allà sí que penso que potser no s'hi hauria trobat bé. Però ara és diferent. Ara s'ha desat tot allò que pugui generar divisió. Ara el que toca és unió.


Un govern més tècnic que polític. I si amb la legislatura més avançada, s'ha de tornar a marcar perfil sobiranista, ja en parlarem. Queda lluny, això, de moment.

P.D. Tal com estan les finances i per tal d’evitar retallades en el sector sanitari - Cosa que no voldria ningú – ¿Podria fer, consellera, un informe per veure si legalment és viable ampliar el patrocini de Qatar Foundation del Barça a tot el govern de la Generalitat?

Juguen tots, guanya Duran

Article publicat per Ernest Folch al diari ARA, el 7 de gener del 2011.

Passen els dies i, ves per on, cada vegada s'entenen més coses del que va passar la nit electoral. En la tan esperada compareixença de Mas, va haver-hi una anècdota que vés a saber si passarà a ser categoria. Just quan tothom esperava que parlés el just i flamant vencedor, va agafar la paraula Duran i Lleida, i el més sorprenent no va ser el que va dir, sinó com ho va dir.

Duran va parlar ben bé cinc minuts, en el moment de màxima expectació, i va voler deixar clar, amb aquella llarga aparició, que el seu paper en cap cas seria secundari. Per si no havia quedat prou clar que no era cap casualitat, la mateixa escena es va repetir de manera idèntica al balcó uns instants després. Duran començava a representar el paper que sap fer millor que ningú: ser-hi sense ser-hi. Dos dies després, Mas confirmava que Duran no seria al Govern, però que seria "molt influent" i que tindria un paper dominant en les relacions amb Madrid. Es consumava així el nou perfil de Duran: influir sense sortir, manar sense càrrecs, o el que és el mateix, maniobrar sense haver de desgastar-se.

Duran, que és el polític més expert, intel·ligent i que regula millor la manera de comunicar i de no comunicar del nostre país, va entendre ja fa molts mesos que no li guanyaria a Mas el control de la federació. Havia de perdre aquella batalla per guanyar un dia la guerra. I la seva ombra allargada ha aparegut en el nomenament explosiu i curiosament poc analitzat de Fernández Bozal, qui fa pocs mesos comparava les consultes independentistes amb els funerals proetarres. Bozal és una consellera aparentment independent, que no figura entre la quota oficial d'Unió, però se sap que és una persona propera a Duran i a les seves idees. De fet, el primer que va fer després de jurar el càrrec va ser donar les gràcies a Duran.

Posar Bozal en un govern de pinyolistes és la manera més ràpida i eficaç de desactivar qualsevol aventura sobiranista. En la seva primera compareixença, Felip Puig havia de fer estranys equilibris per justificar el nomenament de la nova consellera de Justícia i se'l notava incòmode: la vacuna que hàbilment havia inoculat Duran en el govern de Mas començava a fer efecte. Però la doctrina Duran, que és complexa, ben estructurada i plena de laberints, ha aconseguit situar la crisi al davant de tot i que els problemes econòmics tapin les ansietats nacionals, o si ho volen dir d'una manera més simplista, ha enterrat el 10-J amb les necessitats més urgents. La cirereta del pastís ha estat el jurament amb l'ajuda de Déu que han fet Bozal i Ortega, un altre triomf de Duran des de l'ombra.

El dia del debat d'investidura, en què Mas va fer un discurs brillant i ple de talent, alguns analistes es van precipitar a dir amb massa contundència que el pujolisme havia mort, en el sentit que s'obria una nova etapa de creixement nacional. Bé, res del que està passant confirma aquesta hipòtesi. Més aviat la desmenteix: la crisi ha servit per tapar el sobiranisme, a l'aplaçament sine die se l'ha anomenat transició nacional i el nou peix al cove serà el que es reculli a Madrid després de demanar l'impossible concert econòmic. Com a molt, es pot dir que el pujolisme ha derivat en el duranisme. Fa un parell de dies, aquest nou duranisme entrava de ple en el discurs del president quan afirmava que les consultes ara només servirien per dividir la societat catalana.

Qui hauria dit fa tan sols set o vuit mesos, quan Convergència encara inflamava els cors del sobiranisme, que Mas diria un dia que les consultes sobiranistes són un element de divisió. I aquesta ha estat la primera gran victòria de Duran: imposar les seves idees. És cert, Duran no controla la federació, però ha aconseguit controlar-ne el més important, la ideologia. Una vegada Gary Lineker va dir que el futbol era un esport que jugaven onze contra onze i que sempre guanyava Alemanya. Usant el mateix símil, es pot dir que la política catalana és on els partits juguen tots contra tots però on sempre guanya Duran.

ES QUE NUNCA ESTÁN CONTENTOS

Article publicat al diari La Vanguardia per Quim Monzó el dimecres 3 de març del 2010

Por radio decían que filósofos, científicos, toreros y apoderados dieron un espectáculo indigno

Es muy interesante observar los comentarios que despierta el debate que estos días hay en el Parlament, sobre la conveniencia o no de prohibir las corridas de toros. Espido Freire ha recibido críticas por su tono de almíbar lacrimógeno. También las ha habido para Joselito, el torero ganadero, por su lírica identitaria. El que más indignó a los amantes de indignarse (Rafael Luna, por ejemplo) fue Jesús Mosterín, por comparar las corridas de toros con la ablación de clítoris o el maltrato a las mujeres. Ayer, los titulares de los diarios madrileños se dieron un banquete a base de diseccionar su intervención. Pero, si la siguieron atentamente, se fijarían en que Mosterín no dijo que matar a un toro en la plaza fuese un crimen al mismo nivel que el maltrato a las mujeres o las ablaciones de clítoris. Simplemente aludió a estas costumbres -ancestrales en muchos lugares- para explicar que, si el gran argumento de los partidarios de las corridas es que son una tradición, tradiciones hay una montonera y muchas de ellas no merecen perpetuarse porque son una salvajada. Eso dijo.
El más vistoso de todos fue Jorge Wagensberg, que entendió que, en el mundo parlamentario actual, tan importante es la imagen como la palabra. Una tras otra fue tomando en sus manos una divisa, una puya, una banderilla, un estoque y una puntilla. Mientras las levantaba para que resultasen visibles para todos (sobre todo para las cámaras), iba explicando cómo una sirve para destrozar los músculos del lomo de la bestia, cómo otra se la clavan buscando el corazón, para llegar al cual le atraviesa los pulmones, de modo que se inundan de sangre y es esa misma sangre la que le asfixia... Así, en plan didáctico.

Por radio he oído a un par de comentaristas que decían que filósofos, científicos, toreros y apoderados dieron un espectáculo indigno, y que convirtieron el Parlament en una especie de plató televisivo. Pocas referencias deben tener de lo que son los auténticos espectáculos -incluidos los parlamentarios, que los hay bien teatrales en medio mundo- para tener que recurrir a la comparación televisiva. ¿Qué querían? ¿Que científicos, filósofos, toreros y apoderados acudiesen al Parlament con el mismo aire cansino con el que acuden los diputados los días en los que no pueden hacer novillos y no les queda más remedio que asistir? ¿No nos quejamos siempre de lo plúmbeas que son las sesiones parlamentarias? Hace unos días retransmitían una por el 3/ 24 y el sopor era total. Qué falta de gancho, vaya letanías perezosas, menudas cantilenas narcóticas... Un día que se presentan en el Parlament unos señores un poco más despiertos, con ganas de defender de verdad su posición (sea su amor por las corridas o su amor por los animales), los critican los mismos que siempre se lamentan de lo aburrida que es la vida en el hemiciclo. ¿En qué quedamos?
Quim Monzó

"Alfons López Tena" Per Oriol Mondéjar / ACN

López Tena veu impossible un estat plurinacional i aposta per la independència com l'únic camí

El vocal del Consell General del Poder Judicial i cofundador del Centre d'Estudis Sobiranistes Alfons López Tena ha defensat la independència de Catalunya argumentant que és la millor solució de futur per ambdues parts, tant per Catalunya com per a Espanya, aquest dimecres al vespre, en el marc d'una conferència celebrada al Casal Cultural de Mollet del Vallès.

López Tena ha remarcat que una altre possible solució a la situació de xoc permanent entre l'Estat espanyol i el català seria 'la creació d'un estat plurinacional', tot i això el mateix Tena ha desestimat aquesta opció al afirmar que 'la part espanyola hauria d'acceptar que només és una part i no pas un tot' i com que això 'no ho accepta, ni tant sols un estatut', l'única solució per a Catalunya 'és la independència', ha afirmat.

López Tena ha afegit que la relació actual entre Catalunya i Espanya és de 'marginació, escanyament i de divorci creixent d'interessos' i segons Tena la aquesta divisió cada vegada anirà a més, ja que per 'Catalunya no és un bon negoci estar dins Espanya' i per tirar endavant necessita assumir les seves pròpies responsabilitats 'cosa que l'Estat, no permet'.

El notari, llicenciat en dret, vocal del Consell General del Poder Judicial i cofundador del Centre d'Estudis Sobiranistes Alfons López Tena ha destacat que en el moment actual, 'Catalunya té les millors oportunitats que ha tingut mai' per assolir la independència. En aquest sentit, Tena ha afegit que aquestes oportunitats corresponen al fet que hi ha 'una democràcia consolidada' , un procés 'd'integració a Europa i de globalització' i tot sense dependre del mercat espanyol per l'obertura comercial.

Finalment, Alfons López Tena ha explicat que la independència de Catalunya comportaria beneficis directes a ambdues parts, ja que la situació actual perjudica el propi progrés de Catalunya i d'Espanya. En aquest sentit, Tena ha explicat que els beneficis per Catalunya serien evidents perquè 'l'Estat estaria al servei dels interessos catalans, acabaria amb l'escanyament fiscal, i la Generalitat tindria competències per resoldre els problemes dels catalans'. Tena ha recordat que aquesta situació s'ha fet palesa amb el recent 'esfondrament dels serveis públics' que presta l'Estat Espanyol com els ferrocarrils, els ports, els aeroports i l'electricitat on el Govern 'no pot fer res'.

Pel que fa els mecanismes legals que s'haurien d'adoptar per aconseguir la independència, Alfons López Tena ha explicat que amb l'actual Constitució Espanyola no es pot fer res ja que 'es fonamenta en la unitat indissoluble de la nació espanyola' i no reconeix cap altre nació possible. En aquest sentit López Tena ha remarcat que l'actual Constitució, tot i tenir 'un aparença d'autogovern' no ofereix res més que 'descentralització administrativa i subordinació política'.

El membre del Consell General del Poder Judicial i cofundador del Centre d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena ha explicat que des del punt de vista legal la única manera d'aconseguir la independència de Catalunya és que 'els partits catalans guanyin les eleccions amb una proposta pràctica d'independència' en els respectius programes per fer un referèndum per constituir un estat independent per Catalunya dins de la Unió Europea.

López Tena ha sigut el convidat d'honor i encarregat de pronunciar la conferència 'La relació de Catalunya i Espanya' davant una cinquantena de persones aquest dimecres al vespre durant el segon acte de la Casa Gran del Catalanisme celebrat a la capital del baixvallès, acompanyat pel regidor de CiU a l'ajuntament de la ciutat, Feliu Guillaumes.
(Oriol Mondéjar/ACN).

Els catalans som victimistes?

Notícia publicada per M. Teresa Giné al diari AVUI, pàgina 30, diumenge 15 de novembre del 2009.

Ja estic tipa que quan els catalans ens queixem per la colonització agressiva a què som sotmesos per part de l'Estat espanyol, surtin veus com les de la Sra. Elvira Altés (divendres al matí a la tertúlia de RAC 1) que acusin els catalans de victimistes. Nosaltres, Sra. Altés, no som victimistes, som víctimes, que és una cosa molt diferent. Diria vostè que les dones maltractades que es queixen o presenten denúncies són victimistes? Esclar que no. Vostè potser dirà que això és diferent, que les dones maltractades són víctimes. Doncs no. Pel fet de ser un col·lectiu i no una persona no deixem uns i altres de ser víctimes. Per tant li demanaria a aquesta senyora i a tots aquells que acusen els catalans de victimistes, que usin la paraula víctima, correcta i legítima, que expressa molt bé el tracte que rebem. Estem al segle XXI i ja és hora de parlar clar i català.

Els catalans no som victimistes, som víctimes i com a tal tenim l'obligació i el deure de queixar-nos, lluitar i denunciar els maltractes abusius. Com les dones, altres col·lectius o individualitats. Queda clar?

M. Teresa Giné

La cultura del NO del PP s'encomana

Notícia publicada per Pilar Tataret Falcón al diari AVUI, pàgina 24, divendres 13 de novembre del 2009.

He llegit que aquest cap de setmana el PP celebra una convenció "ideològica" a Barcelona. En definitiva, serà, doncs, la convenció del no a l'Estatut, del no a la LEC, del no a la defensa de la nostra llengua, del no al nou model de finançament, del no al retorn dels papers de Salamanca, del no a la memòria històrica, del no als productes catalans i així una llarga llista. I després de tot això, ara resulta que Catalunya és una "prioritat" pel PP. Sort que som prioritaris, no? I encara aspiren a ser una opció de govern.

Senyors del PP, ho lamento, però ja poden tornar cap a la capital, aquí no hi tenen res a fer. Podran guanyar vots, però mai no seran una alternativa de govern. Ara sóc jo qui diu que no: no ens enganyen, no ens convencen, no ens els creiem.

Pilar Tataret Falcón

Cartografia de l'impossible

Notícia publicada per Patrícia Gabancho al diari AVUI, pàgina 24, dijous 11 de juny del 2009.



El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre'ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s'hi votés molt, a Espanya, per demostrar que "a Europa, som els millors". És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l'esport i poca cosa més, no desdiu que l'orgull espanyol ha fet el cim.

PER AIXÒ ESPANYA ES GIRA CAP A Catalunya i li diu: "Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?". I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: "És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols", aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s'està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l'efecte que les coses, determinades coses, s'acceleren.

CONSTATO AQUESTA REALITAT A TRAVÉS de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d'Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s'entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d'informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d'aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

EL QUE QUEDA CLAR EN EL LLIBRE ÉS que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s'ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s'entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d'esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l'enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s'infla d'orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s'emprenya. Fins ara s'emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

LA CONSTRUCCIÓ DEL MAPA ESPANYOL, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d'habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s'instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l'homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

DE MOMENT HI FEM NOSA I ARA amb ganes de fer-n'hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s'està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries -no se'n parla gens, en aquests termes!- sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d'encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

ELS OPOSITORS CONTESTEN AMB vaguetats del tipus "la societat no ho vol", però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d'Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l'AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l'asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

Carta al rei

Notícia publicada per Toni Strubell i Trueta al diari AVUI, pàgina 25 el dimecres, 27 de maig del 2009

Benvolgut senyor. Sé que vivim en un Estat abonat al tabú i amb tendència a matar el missatger. Malgrat tot, goso adreçar-vos aquests mots animat pel record del meu avi, Josep Trueta, que sempre recordava que una vegada li havíeu demanat com us havíeu de comportar davant els catalans. En aquest sentit, crec que no peco d'indiscreció si us recordo que ell us va desaconsellar que anomenéssiu Felipe el vostre fill, cosa que segurament no presagiaria res de bo en les relacions Catalunya-Espanya. Us va explicar que Felip V és vist des de Catalunya com el malvat que va desmantellar les institucions d'autogovern de la nació catalana. El que va eliminar les nostres universitats, va enderrocar mig Barcelona i va reduir el nostre país a la condició de colònia vençuda i sotmesa a les lleis de Castella. Que els catalans no ho oblidem ho demostra el fet que tinguem l'Onze de Setembre com a Diada Nacional.

TOT AIXÒ US HO APUNTO AVUI PERQUÈ fa pocs dies us vau deixar fotografiar davant un enorme retrat de Felip V al Museu del Prado. Ho vau fer, a més, en companyia del president de França, Nicolas Sarkozy. La foto de l'esdeveniment difícilment podia passar desapercebuda a Catalunya. En tot cas, s'hauria pogut evitar, penso. A ningú pot estranyar que molts catalans hagin vist com un gest molt poc elegant que els caps d'Estat de França i Espanya -territoris que migparteixen la nostra nació avui- s'hagin retratat davant el personatge històric que més va fer per desmanegar-la. Com és lògic, molts vam sentir una cosa semblant al que sentirien els americans si Obama es fotografiés amb Bin Laden; o el que sentirien molts jueus si el Papa es retratés amb un líder negacionista alemany. Estem parlant, doncs, de franca indignació.

GOSO DEMANAR SI LA SEGONA INCIDÈNCIA -la xiulada de Mestalla- no es podria entendre, almenys en part, com a conseqüència de tota una sèrie de fets simbòlics i gestuals que s'han anat produint al llarg dels anys. Molts catalans tenen una molt real sensació d'indefensió -cultural i política- en l'actual conjuntura política. Això és lògic quan pensem que l'Estat que representeu encara no ha restituït la memòria del president Lluís Companys; ens està negant un finançament just; està en vies de trinxar l'Estatut que el nostre Parlament va aprovar, alhora que ens discrimina amb un dèficit fiscal monumental. Igualment, permet impassible que es consumi el genocidi contra la nostra llengua al País Valencià amb cops com el balcànic desmantellament de TV3. Sapigueu que els catalans no percebem ni un bri d'empara ni comprensió per part de la Zarzuela.

SIGUEM SINCERS, DONCS, I DIGUEM que la xiulada contra el vostre himne no va ser accidental, ni l'obra de quatre gats. Crec que faríeu malament de refugiar-vos en la temptació d'obviar-ho tot, com voldria María Teresa Fernández de la Vega. ¿Un fet "aïllat", diu? Fins i tot el mateix Sr. Montilla -gens sospitós de nacionalisme català- ja ha avisat públicament a Madrid del creixent sentiment de desafecció de Catalunya envers Espanya. Quin país no el sentiria en una conjuntura semblant? Què expressaven, si no, les massives manifestacions que es van dur a terme a Barcelona els dies 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre del 2007? Faríeu bé de no amagar-vos-en. Hauríeu de prendre-ho com una oportunitat per escoltar i rectificar.

TAMPOC CREC QUE SERIA PRUDENT D'OBVIAR les lliçons nascudes de l'intent de TVE d'amagar -i després manipular- la xiulada al vostre himne. A ningú pot interessar, a la llarga, que s'apliquin mètodes totalitaris en un mitjà públic. Penso que, quan es plega d'aquesta manera als interessos d'Estat, s'hauria de veure com un avís que alguna cosa falla. On més de l'Europa democràtica podria passar això avui? En definitiva, penso que si al seu moment no vau fer cas dels consells del meu avi respecte a la sensibilitat dels catalans, ara no podeu desaprofitar una nova ocasió per fer-ho. No sé si n'hi haurà gaires més.

Avui, lliçó de Català.

LA RIQUESA DE LA LLENGUA


Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d'accepcions d'una simple paraula, com pot ésser la molt coneguda i freqüentment utilitzada que fa referència als atributs masculins: "COLLONS".

-Si va acompanyada d'un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (té dos collons); i TRES significa menyspreu (m'importa tres collons).

-El verb canvia el significat:
TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt de la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s'està tocant els collons!), i l'IMPERATIU significa sorpresa (toca't els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:
A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l'expressió :
DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); FINS expressa el límit d'aguant (n'estic fins els collons!); AMB indica atreviment (és un paio amb collons!); AMB indica també valor (és un home amb collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat :
el color VIOLETA significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s'ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen, se'ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan falles collons!) i quan un t'emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d'aquí en surten les ordres (em surt dels collons!).

-L'estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l'EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

- Són molt importants en joieria: el Comandant d'Artilleria Antiaèria dels Castillejos, anomenat "el Perlas", deia sempre: "si esto es una formación, mis cojones son perlas".

-Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot i dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència d'escoltar-me o de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos:
SOU COLLONUTS!.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------


- I que voleu que us digui, tot això és ben mirat és una bona COLLONADA!!!!

Fer llenya de l'arbre caigut

Article publicat al suplement "Cultura" del diari AVUI per la periodista i escriptora Patrícia Gabancho el dia 31 de gener del 2009


Dissabte a la tarda, tot passejant amb el gos, només fèiem que trobar arbres tombats i branques salvatgement esqueixades pel vent. Arbres agònics, de fet, perquè no sabem quant triga a morir un pi que, mancat de base, ha quedat amb les arrels enlaire. La ciutat feia una olor estranya, com de gespa tallada, però segada molt lluny: una olor somorta. Era un paisatge depriment. I jo que anava rumiant aquest article, pensant en el català i en el que en diu el Quim Monzó, i hi veia la metàfora: sense arrels, amb la carnadura fràgil, tot salta pels aires al primer cop de vent. I mira que ens en bufen, de vents destructors…!

Abans de sortir de casa, quan la Dina ja em mirava amb ullets de voler moure les potes, havia llegit una conversa banal amb l’Helena Garcia Melero, aquesta noia que a les nits fa pinta de governanta. “En directe fa moltes castellanades”, li diuen i ella fa que sí, tan contenta. Més de vint anys treballant a TV3, tele pública que té mandat de conservar la llengua, i mai se li va acudir d’esmolar l’eina, segurament perquè ningú li va recordar una tal obligació! La Melero addueix que si “filem tan prim” arribarem a un català inintel·ligible del qual tothom fugirà. Aquest argument ja me’l sé. Donaria un bitllet de 10 a qui trobi imprès a El Periódico la paraula cal, tan senzill com això. Ah, però el llegeix molta gent i això és cosa gran, em diuen. Gran i subvencionada, matiso. En llengües sòlides, el castellà per no anar gaire lluny, s’admet que els escriptors tenen més nivell (lingüístic) que els seus lectors, i no diguem els no lectors. En català et diuen que segons quines paraules no les diu ningú. Aquest és el procés de dialectalització, que és una de les etapes finals abans de la substitució d’una llengua per una altra. Suposo que el pessimisme d’en Monzó ve de constatar com, any rere any, no es fa res. De fet, el més directe que ha fet la Generalitat, en la persona d’Ernest Maragall, és rebaixar les hores de català al batxillerat de tres a dues, amb l’oposició gairebé desesperada dels professors. Diu el Quim: les classes, en determinats instituts, es fan en castellà. Oi tant! Totes les classes, excepte la de català. La immersió lingüística no ha arribat mai a secundària. La va frenar Jiménez Losantos amb el famós Manifest dels 2.100, ara fa uns trenta anys. Avui la impedeix la pressió dels alumnes. Però tots surten amb el certificat del nivell C a la butxaca.

Ens trobem amb la paradoxa que, després de trenta anys d’escola catalana i de (diguem) política lingüística, els fills tenen un nivell de català més precari que el dels seus pares, que potser no el saben escriure (els fills tampoc) però almenys conserven l’estructura genuïna, la paraula cal, com si diguéssim. Mireu, jo li proposo a la Generalitat una cosa. Que aplegui tots els lingüistes, des del Solà fins al Branchadell, que és aquest noi tan simpàtic que diu que per anar bé hem de fer més bilingüisme, i els tanqui un cap de setmana a Montserrat. I que en surtin dividits en dos blocs, els pessimistes i els optimistes, que de tot hi ha en el gremi. Cada bloc procedirà a escriure les cinc mesures immediates que s’han de prendre. Fetes públiques, els llecs veuríem la diferència entre els dos bàndols –dit sigui sense connotació bèl·lica– i sobretot veuríem què fa la Generalitat, si mesures toves o mesures hard. O cap, com fins ara. I sabríem de quin mal hem de morir.

Patrícia Gabancho.

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.


D’Apel-les Mestres

Puntos negros para la seguridad de los peatones en las obras del AVE

Noticia publicada al diari La Vanguardia per la periodista Lorena Ferro el dia 17 de novembre del 2.008.

La confluencia del Passeig Onze de Setembre con la calle Josep Soldevila se ha convertido en una de las zonas más peligrosas para los vecinos.

Los vecinos de Sant Andreu, como los de Sants o del centro de Barcelona, empiezan a estar acostumbrados a convivir con las obras. Llevan años sufriendo las de la L9 y ahora se les han sumado las del AVE. Algo que supone molestias por los ruidos, el polvo, los cortes de calles y que incluso, en ocasiones, implica jugarse el tipo como peatón.

---

Uno de los puntos negros de este entramado de obras se encuentra en la confluencia del Passeig Onze de Setembre con la calle Josep Soldevila. Y por varios motivos. Uno de los más peligrosos es que en este cruce de calles los vecinos se ven obligados a caminar por la calzada, a un metro escaso de vehículos, autobuses y camiones y sin ningún tipo de separación protectora del tráfico rodado. Conscientes del peligro que entraña el cruce, la Asociación de vecinos de Sant Andreu del Palomar ya ha pedido al distrito que asegure la zona con unas vallas ya que "si pueden pasar los peatones, deben hacerlo en condiciones de seguridad". El distrito desconocía este punto negro y se ha comprometido a visitar la zona 'in situ' con Adif, estudiar el caso y solucionar el problema "en un par de días", según fuentes municipales.

Por aquí pasea a menudo Enrique Sánchez, vecino de la calle Santa Coloma que asegura circular "no con miedo, pero sí con cuidado porque te pueden llevar por delante". Sánchez considera que el problema se podría subsanar colocando unas vallas que separen los coches de los peatones. También José y Christian Castaño, padre e hijo, creen que esta sería una solución fácil para proteger a los vecinos de un paso que no está prohibido. Ellos, vecinos de Onze de setembre, acaban de aparcar el coche cerca y por eso se ven obligados a pasar por aquí si no quieren ir a dar la vuelta "al quinto pino".

Una acera convertida en autopista
Pero no acaban aquí las molestias para los vecinos, ya que una acera se ha convertido en una improvisada autopista para las motos. Y es que en la esquina del lado Llobregat de Onze de setembre, y a causa del corte de circulación, sus vecinos y comerciantes comprueban cada día cómo la acera se ha transformado en una carretera. Las motos, para evitarse dar tanta vuelta, optan por atajar el camino por la acera, como pudo comprobar lavanguardia.es.

Así lo sufre cada día Eloy Miguel que tiene un taller mecánico en esta misma esquina, detrás del cercado de obras, y que además asegura que desde que lo tienen "sitiado" ha perdido "entre un 25 y un 30% de los clientes" ya que las vallas tapan su comercio. Miguel debe entrar los vehículos que repara por el bordillo, lo que le obliga a tener que circular entre peatones. También Ana Jovells, que trabaja en el local contiguo al de Eloy, lamenta los problemas de accesibilidad que les están ocasionando las obras.

A esto, en enero se unirá una nueva obra que los vecinos temen que sea caótica para la zona. Y es que para principios de año Adif tiene previsto empezar a desmontar el puente de la Riera d"Horta que une Sant Andreu con Sant Martí. Unos trabajos que tienen que ver con el trazado del AVE y que implicarán restricciones en el tráfico rodado y a pie. Para minimizar las molestias y fruto de las quejas vecinales, el Ayuntamiento ha acordado convertir, a partir del mismo mes de enero, la calle Sant Martí en una vía de doble sentido. Además, ha asegurado que instalará una pasarela entre los dos extremos de las vías para facilitar el paso de peatones.

También la calle Josep Soldevila convive hace meses con las obras. Su calzada ha pasado de dos a un único carril de circulación por el que, en principio, tan solo deben pasar vecinos y autobuses. Pero a la práctica y cómo denuncian Ana y Rosa, vecinas de la calle Santponç con Josep Soldevila, esto no se cumple. Aseguran que "por aquí pasa todo el mundo" y que aunque entienden la necesidad de hacer obras llevan muchos años aguantándolas y "el ruido es terrible". Agustí Duch vive en la calle Sant Adrià, pasea a diario por Josep Soldevila y lamenta la poca visibilidad de algunos pasos de peatones. También él empieza a estar acostumbrado a las obras. Tanto, que bromea diciendo que "cuando se acaben las echaré de menos".

Lorena Ferro

La Diagonal

Notícia publicada per Agustí Duch al diari AVUI, pàgina 35 el dimarts, 11 de novembre del 2008

La reforma de la Diagonal, polèmica constant

Voler fer un passeig de la Diagonal em sembla una potineria tan gran que és com per concursar. Passeig al costat de tramvies, tramvies deficitaris, que sempre van buits o amb gent (jubilada) que no paga. Hi haurà terrasses a tots els bars, bicicletes, patins, monopatins, ferros per aparcar les bicis, etc. Un clar exemple d'això és el passeig de Fabra i Puig. Contínuament has d'esquivar tots aquests esportistes que anul·len els que volem passejar i caminar. Aneu a passejar pel passeig de Fabra i Puig amb la vostra família i ja em direu com us va. Anem al passeig Marítim: veurem uns carrils bici d'allò més ben cuidats. Doncs, bé, he estat comptant els ciclistes que hi passen. Resultat: el nombre dels que passen entre la gent que es passeja es més del doble que els que passen pel carril bici; aneu i comproveu-ho. És més, m'han tocat el timbre perquè m'aparti tot i anar per la zona de vianants, amb el comentari: "A ver si vigilas, gilipollas, o te llevaré por delante".

Jo no puc baixar del cotxe sense l'armilla reflectant de dia i de nit i les bicis van sense llum, sense casc, sense l'esmentada armilla, no paguen impostos... Per favor, senyors polítics, volen deixar el cotxe oficial i agafar la bici? O és només per fer-se la foto?

Agustí Duch

Barcelona

De desagraïts... l'infern n'és ple

Notícia publicada per l'historiador Oriol Junqueras al diari AVUI, pàgina 25 el divendres, 31 d' octubre del 2008


En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.
Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.
Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.
Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Estem en una fase de clara decadència

Entrevista a Joaquim Maria Puyal realitzada per el periodista Xavier Bosch publicada per al diari AVUI, pàgina 12 el diumenge, 26 d'octubre del 2008

Com s’atura aquesta creixent fragilitat del periodista que denuncia el teu manifest?
Des de dins. Jo proposo de situar l’ofici en l’eix de la professió periodística. El cirurgià que fa una artroscòpia al quiròfan mana més que el ministre de Sanitat i mana més que l’OMS, en aquell moment. Aquell home és 100% autoritat perquè és 100% responsabilitat. Això també hauria de passar en el periodisme.

S’ha fet una nova llei de la Corporació per blindar els periodistes. ¿Et fa l’efecte que s’està aconseguint?
Actualment, al davant de la Corporació hi ha persones vàlides a les quals s’ha de donar un marge de confiança. Ara bé, el resultat de l’aplicació de la nova llei no cobreix les garanties d’independència professional que jo esperava. Això de no veure correspostes les expectatives ens passa massa sovint: amb l’Estatut, amb el finançament, amb les seleccions, amb el calendari del TGV i les infraestructures...

"El país està ple de bons professionals catalans desencisats"

Al teu despatx hi tenies emmarcada aquella frase de Salvador Espriu de: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Podem exigir a tots els professionals que tinguin aquest compromís teu?
No hem d’exigir res a ningú. Individualment cadascú ha de tenir llibertat per fer el que vulgui en el marc, això sí, del compromís deontològic. Però és veritat que tenim la llengua en una situació crítica. Encara hi som a temps però cada cop n’hi ha menys, de temps. La nostra producció literària és magnífica, l’oferta teatral és abundant, tenim un munt de treballs d’investigació lingüística, però a Catalunya no cal saber català per viure com viuen els catalans. I molts d’ells no semblen preocupats, gens ni mica, per aquesta davallada de l’ús vehicular de la llengua. És un dels senyals que permeten dir que som en una fase de clara decadència.

Però el Barça, per exemple, ara té un entrenador que respon en català fora de casa.
Aquest és un cas individual. I exemplar si vols, que no ho sé. El que em fa parlar de decadència és la tendència general. Als anys 50 o 60 a Catalunya estava penalitzat el català, però la major part de la gent sabia que el català era la seva llengua. I era útil saber-la: els immigrants s’adonaven que si no s’incorporaven lingüísticament al català sempre eren immigrants. La llengua era un instrument per tenir oportunitats i avantatges.

Ara no els cal.
Acabada la dictadura i després d’un inici relativament esperançador, es produeix el retrocés. Fa anys que els dèficits en el terreny de les comunicacions col·lectives no paren de créixer. Enfront de la globalització i la persistent aspersió de missatges forasters, caldria per part de Catalunya una actitud valenta. “Ep! Que nosaltres tenim els nostres assumptes i el nostre marc referencial”. “Ep! Que la nostra personalitat col·lectiva té dret a sortir als aparadors mediàtics, per fer-nos conèixer mútuament, enfortir-nos i retroalimentar el nostre propi orgull com a poble, o com a comunitat, o grup, o nació, o país...”, digues-li com vulguis. Als catalans ens falta orgull col·lectiu.

Fa catorze anys que vas fer el teu últim programa a TV3. Hi ha un clam que diu que Catalunya no es pot permetre el luxe de tenir algú com el Puyal no fent tele.
Aquesta és una cosa molt menor. Cal preguntar-se per què Catalunya no té un millor servei d’aspersió de missatges col·lectius. Ja fa anys que en Gifreu va parlar de “l’espai català de comunicació”. Doncs bé, jo dic que si aquest espai fos “escènic”, a Catalunya tenim públic propi (receptors de missatges), actors, guionistes, tramoistes (professionals) però ens falten companyies i teatres nostres (productors i mitjans), entenent per nostres els del nostre univers simbòlic i del nostre marc referencial. On són els empresaris de la comunicació disposats a jugar aquest paper?

A tu t’han festejat tots dos: tant Zeta com Godó...
No, no... Jo m’he ofert, jo he buscat la possibilitat de veure si podia plantejar alguna cosa que els interessés, amb l’enorme desigualtat de ser jo un professional i els meus interlocutors uns empresaris grans. Jo observo el problema des de la necessitat. Crec que ens fa falta un teixit comunicatiu català diferent del que tenim. I em reca comprovar que no hi fem res.

Al capdavall, per què no poses tu els calés?
Perquè no és un problema de calés. Cal coratge polític i audàcia empresarial en el marc del compromís sociocultural.

Però quin és el teu pecat? La independència?
Jo no he volgut reconèixer mai cap fòbia ni cap fília que pogués comprometre la meva llibertat professional i això potser hi ha gent que no ho perdona. Però que quedi clar que jo personalment no em queixo. A títol individual he estat i sóc un professional molt afortunat que he pogut organitzar grups de treball amb col·legues de gran talent i professionalitat. Si algun encert he tingut ha estat aquest.Em sento un privilegiat.

¿Als matins què escoltes, el Basté o la Neus Bonet?
Jo ho escolto tot. Igual que quan miro la tele, vaig constantment d’una banda a l’altra. És veritat que escolto molta ràdio. M’agrada estar situat i saber per on navega cadascú.

¿Tems la fuita d’oients de Catalunya Ràdio, sense l’Antoni Bassas?
És lògic que trobi a faltar un professional del seu talent. Però tant Catalunya Ràdio com TVC han crescut sense tenir un model previ i això fa temps que passa factura. Considero que el retrocés de Catalunya Ràdio és anterior a la pèrdua, òbviament molt notable, de l’Antoni.

Les xifres no ho indiquen així. Al capdavall, fa vuit anys que va sortir RAC 1, ha arribat als 300.000 oients, i Catalunya Ràdio en tot aquest temps només n’ha perdut 20.000.
Les xifres de l’EGM potser tenen validesa per al mercat espanyol però no en tenen prou a Catalunya. Vet aquí un altre exemple de la subsidiarietat que patim els que ens desenvolupem industrialment en català. Per no parlar de quan gosen extrapolar dades de les transmissions de futbol sense haver fet mai, ni una sola vegada, la pregunta clau: quina transmissió vol escoltar l’enquestat? Això és inacceptable. Per això he proposat un estudi com cal. Estic esperant una resposta perquè els oients, els anunciants i els professionals s’ho mereixen.

Però alguna cosa ha fet bé la ràdio, a diferència de la resta de mitjans, perquè sigui líder?
És més fàcil incorporar oients o espectadors al consum en català que no pas lectors. Però la clau en tots els casos rau a considerar que el lideratge no és un objectiu indiscriminat, sinó el resultat d’una estratègia intel·ligent i de fer la feina ben feta.

I amb la feina mal feta el podem perdre, i que passi a mans de la SER.
Però... Quan dieu això sembla que la SER sigui el dimoni. Jo vaig començar a fer partits de futbol en català a la SER! Deixem de mirar de reüll els altres i preguntem-nos per allò que fem nosaltres. Per què vam deixar perdre la Cadena 13? Què se n’ha fet del projecte d’Ona Catalana? Quina ambició té el projecte de RAC 1 i 8tv? Quin retorn obté la societat, la gent, les persones de l’activitat de tots aquells que han rebut llicències de l’administració per emetre? Amb quin criteri social de servei i amb quines garanties professionals es concedeixen llicències?

La capacitat dels professionals, per tant, no és un problema.
En general, no. El país està ple de bons professionals catalans desencisats. Gent amb talent, actitud constructiva i fidel a la nostra cultura que no han tingut les possibilitats que haurien trobat en qualsevol altre territori cultural “normal”, o aquí mateix si haguessin acceptat d’incorporar-se a la cultura associada a l’univers dominant.

Que no és el nostre...
Òbviament, no. Hi ha coincidències, transvasaments i influències però els catalans som un grup amb personalitat pròpia.Si no, ens seria més difícil gosar dir que som una nació. O a sant de què podríem reclamar l’Estatut? El que ens cal, des del punt de vista mediàtic, és orientar l’esforç en una doble direcció. Per una banda, mirar d’aconseguir que els catalans vegem reflectit el nostre país en els nostres mitjans davant la invasió de discursos aliens que, a més d’innecessaris, sovint són xarons i estúpids. Davant de la violència simbòlica cal que els discursos propis tinguin presència sòlida en les plataformes mediàtiques. I, per una altra banda, amb bones habilitats comunicatives hem d’assolir l’entrenteniment amb missatges interessants. Aquí trobem la síntesi difícil de negoci i servei. Perquè la televisió, ni la privada, no ha de prescindir de la funció social de servei. Per a tothom, per als qui han nascut aquí i per als qui han hagut de venir de fora. Una part de l’educació es fa des dels mitjans. No pot ser que els nostres fills llegeixin Rodoreda i no entenguin una de cada deu paraules, ni que en Gasol vagi pel món dient que el conflicte entre Catalunya i Espanya arrenca el 1936! També nosaltres, intermediaris de la comunicació, hauríem de ser més autocrítics, prenent consciència que som prescriptors de llengua.Com han de sortir si no els Maragall, Gaziel, Xammar o Pla del segle XXI?

Fins quan narraràs els partits del Barça?
No ho sé. Tinc un bon equip i ens agrada el que fem. Jo en dic, amb permís dels cuiners, ràdio de producte, perquè tot gira al voltant de la qualitat del producte. I com que la gent ho continua escoltant...

No t’has posat cap fita? Si guanyem la Champions...
No tinc costum de posar-me fites. Fa temps que em vaig adonar que era millor no esperar gaire coses de la vida. Així tot va millor. Abans he parlat amb vehèmencia de tot això de Catalunya, però això no vol dir que esperi que demà passat ja es tombi la truita perquè comprenc que les coses són com són. Però també crec que si no diem les coses mai no modificarem res, perquè les coses sempre estan establertes a favor del que mana. I l’únic que pot canviar les coses és el que obeeix.

Fa anys deies que hi ha dues menes de persones: les que busquen la felicitat i les que ja saben que no la trobaran mai. Has canviat la màxima?
Devíem fer alguna divagació amical al voltant d’un got de vi quan et vaig dir això, però és veritat que no concreto la idea de felicitat en res. El que sí que m’ha ensenyat la vida és que és molt, molt, molt gratificant donar. Esperar poc i donar molt és un bon mètode per trobar l’equilibri interior.

T’afalaga o t’incomoda que molts periodistes et diguin “mestre”?
M’afalaga. Perquè els que m’ho van començar a dir, m’ho deien de cor.

Les Claus

El manifest de l’ofici

L’ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat, que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla –abans que per cap altre– pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim M. Puyal

Ser espanyol

Notícia publicada per Enric Cirici al diari AVUI, pàgina 25 el dijous, 4 de setembre del 2008


Jo sóc espanyol per imperatiu legal. No hi ha dubte que per anar pel món necessito un passaport que diu clarament que pertanyo a l'Estat espanyol; també el document d'identitat ho esmenta. Voto a les eleccions que es proposen a Espanya per a totes les àrees; les matrícules dels cotxes indiquen només la pertinença a l'Estat; si tinc un establiment públic he de situar la bandera espanyola en lloc preferent, i, sent els catalans tan legalistes, la posen en locals on no crec que hi hagi una obligació legal de posar-la, com els hotels. La por històrica ens fa habitualment vassalls i complidors estrictes d'allò que està manat o que ho suposem. Els espanyols d'origen castellà no estan obligats a comprendre la meva llengua, però nosaltres sí la seva; i així podríem anar traient exemples fins a l'avorriment. Tots els afers nacionals importants dels nostres conciutadans estan sotmesos als espanyols.

LLAVORS TENIM LA TEMPTACIÓ de fer veure que som allò que no podem ser per imperatiu legal: un passaport català que no val res, uns partits de futbol internacionals de costellada, banderes als vaixells sempre acompanyats de la "roja y gualda"; als cotxes enganxines del burro català, i als busos municipals, en les grans diades, signes nostàlgics que no fan mal a ningú. I així fins a l'infinit. No cal detallar més, perquè tots els que tinguin una mica de crosta catalana ho entendran i se sentiran contínuament sotmesos. La persistència en la humiliació deixa menysvalorada l'autoestima, i fins i tot fa dubtar a molts que estimen el país què som al món. I alguns tenen fins i tot la temptació d'oblidar que pertanyen a una catalanitat tan incòmoda. La universalitat del poble català i la seva emergència són trepitjats i ofegats per la internacionalitat espanyola en el mapa mundial.

LA REACCIÓ DELS PETITS PODERS que encara ens queden, els més febles en patriotisme, proposen sortides provincianes com ja feia Franco amb les setmanes que el règim anomenava Operación Catalunya: els Cors Clavé i alguna sardaneta que no fos la La santa espina. Dos magnífics valors utilitzats malèficament pels espanyols que saben de què va la pel·lícula -que malauradament són tots-. Molts catalans que accepten ser espanyols de província capdavantera parlen de la pluralitat, quan saben que és mentida; i no diguem de federalisme, que no existeix ni allà ni aquí. Alguns, innocents, prometen gratis la lluna, com referèndums independentistes el 2014, o altres irrealitats, com "la Casa Gran", i utopies de tots colors, però fins ara ningú no ha tingut la valentia de votar no als pressupostos de l'Estat.

LA REALITAT ÉS QUE LA COPE, El Mundo, Telecinco, etc. es van imposant entre la societat catalana: cap català no es dóna vergonya de llegir El País pel carrer, fent veure que ell sí que és universal; i no és conscient, o li és igual o s'ho creu, que contribueix a l'espanyolització de Catalunya. Els espanyols, tots, des del porter del ministeri fins al ministre, tenen clar que la catalanitat ha de desaparèixer. Nosaltres hem de prendre'n nota per evitar-ho, amb claredat, persistència i valentia. Jaume Picas deia: "Jo vull el mateix que vol Franco, però al revés".

I QUIN ÉS EL CAMÍ? LA POLÍTICA. No menystenir la nostra força i elegir els nostres representants que creguem que poden recuperar més tros de la nostra identitat. Discernir bé els que ja es conformen a dirigir una autonomia o simplement ocupar cadires, dels que estan disposats a arrencar alguna cosa en un terreny per definició hostil. I atenció! Que no es quedin només amb un plat de llenties després d'àrdues negociacions. Per ser respectat has de ser capaç de dir no quan ens hi va el país. L'elector, al marge que posi amb bona fe enganxines independentistes al seu automòbil, que potser també, ha de ser capaç d'escollir els millors polítics. Hem d'intentar ser al més lliures possible, sabent que estem sotmesos a una pressió mediàtica i política espanyola formidable que té la intenció clara d'acabar amb la nostra personalitat. I no ens enganyem: no només volen els nostres diners; també volen la nostra ànima.